Terra de la bellesa

T.S. Eliot afir­mava que els pobles que no esti­men els seus poe­tes són pobles bàrbars. Si això és cert, i jo penso que ho és, ales­ho­res malau­ra­da­ment la barbàrie està molt més estesa entre nosal­tres del que ens pen­sem.

Massa sovint hem demos­trat no esti­mar gaire, o no gens, els poe­tes: de vega­des els obli­dem, de vega­des els menys­te­nim, de vega­des usem les seves parau­les de forma vana. Per ser jus­tos, tam­poc no cal pen­sar que aquest menys­preu envers els poe­tes sigui cosa només d’aquí ni d’ara: ja a l’Ale­ma­nya del ple roman­ti­cisme, un altre gran poeta, Hölder­lin, des­en­can­tat, es feia una pre­gunta que encara avui, dos segles després, con­ti­nua vigent: “Per a què els poe­tes, en temps de misèria?”.

Maria del Mar Bonet és una rara espècie de poeta que no es con­forma amb la música interna de les parau­les sinó que també la fa sor­tir, la fa sonar, la fa explícita, de tal manera que la potència i l’emoció de les parau­les es veu mul­ti­pli­cada per la dels ins­tru­ments (sem­pre s’ha sabut envol­tar de músics i com­po­si­tors d’una qua­li­tat extra­or­dinària, i Terra secreta no és cap excepció) i per la de la seva veu pri­vi­le­gi­ada, capaç de tots els mati­sos i de totes les infle­xi­ons.

Maria del Mar Bonet acon­se­gueix que la bellesa con­vo­qui més bellesa, i que els poe­mes que tria per can­tar adqui­rei­xin una vida nova que s’afe­geix a la vida que ja tenien. Ho ha fet mol­tes vega­des al llarg d’aquests 40 anys, però pot­ser amb resul­tats espe­ci­al­ment majes­tu­o­sos al disc ante­rior, Amic, amat, i en aquesta Terra secreta que avui pre­senta a Luz de Gas.

Entre amics
Si Amic, amat pro­po­sava una inda­gació per les sono­ri­tats de la Medi­terrània més ori­en­tal, Terra secreta és un feliç retorn a casa per reu­nir-s’hi amb els amics.

Per això hi tro­ba­rem cançons fetes a par­tir de tex­tos i músiques de Jordi Guar­dans, de Joan Manuel Ser­rat, de Gabriel Sopeña, de Toti Soler o dels grans (molt grans) Miquel Àngel Riera, Gui­llem d’Efak i Ovidi Mont­llor.

I també a par­tir de poe­mes rebuts en lle­gat d’alguns espe­rits bons, com ara Robert Gra­ves, que viu una mort ven­tu­rosa al bellíssim cemen­tiri de Deià, el bon rei Dionís de Por­tu­gal –autor d’un extens cançoner d’on s’ha extret una dansa d’amor que és impos­si­ble escol­tar sense una esgar­ri­fança de plaer—, o mossèn Alco­ver, que aporta un epi­ta­lami gràcies al qual sabem que, tant com vehe­ment, també va ser un home noble que esti­mava els amics. Perquè aquesta òbvi­a­ment és la temàtica del disc: dels pri­vi­le­gis de l’amis­tat, dels luxes de l’amor.

Terra secreta es pot veure, en efecte, com l’altra cara d’Amic, amat: si l’ante­rior tre­ball era viat­ger i des­co­bri­dor, aquest és inti­mista i repo­sat; si en el pri­mer la llum i els colors eren més forts, en el nou es tor­nen més tènues i aco­lli­dors, si l’altre desen­vo­lu­pava una idea con­cep­tual que estruc­tu­rava el con­junt com una glo­ba­li­tat, Terra secreta torna a fixar-se més en la cançó com a uni­tat prin­ci­pal, com un petit món que comença i acaba en si mateix.
No per casu­a­li­tat els pri­mers ver­sos que hi podem escol­tar són aquests de Robert Gra­ves –traduïts al català per la seva filla Lucía Gra­ves—: “Tota dona de natura reial / té un país secret que li és més ver / que aquest pàl·lid món extern”. Això és just el que ens ofe­rei­xen cadas­cuna de les dotze cançons del disc: un petit país, secret i pri­vat, perquè les dones de natura reial –i alguns homes de natura més ple­bea, com aquest que us parla— tin­guin un lloc per aïllar-se del soroll del món i tro­bar-se amb allò que de veri­tat importa.

Aques­tes cançons ens ense­nyen un camí pos­si­ble cap a nosal­tres matei­xos, i ens fan com­pa­nyia men­tre el recor­rem. Un camí que no vol anar-se’n lluny, com a Amic, amat, sinó que vol anar endins i res­tar a prop dels amics i de les coses que s’esti­men. Un camí que geogràfica­ment se situa a Mallorca, a València, a Cata­lu­nya: als Països Cata­lans on Maria del Mar Bonet s’ha for­mat huma­na­ment i artísti­ca­ment, i des d’on ha fet sen­tir la seva veu per tot el món.

Una terra de la bellesa per a l’accés a la qual, si hem après a esti­mar i hono­rar els poe­tes tal com cor­res­pon, hau­rem de donar d’ara enda­vant les gràcies a Maria del Mar Bonet.