Lliçó d’història sonora

La història d’un país està formada per moltes petites històries i una d’elles, secularment menystinguda, és la que conforma la cultura popular. Una cultura sorgida des del carrer que, des de mitjans segle passat, pren la música pop i rock com un referent aglutinador de generacions de joves que viuen el món segons les seves pròpies conviccions i que al nostre país té la seva pròpia personalitat.

A Catalunya, a cavall dels anys vuitanta i noranta, es viu un esclat musical que passarà a la història amb l’etiqueta de rock català. Abans dels anys daurats hi ha una etapa de transició i convivència amb l’altre gran fenomen musical català, la Nova Cançó. Després de l’esclat vindrà una etapa de decadència i una altra de gran creativitat. Tot aquest espectre temporal és el que recull la col·lecció que ofereix l’AVUI, una àmplia perspectiva del que anomenem rock català.

L’etiqueta maleïda
El concepte rock català ha estat, històricament, molt qüestionat. I no només en l’àmbit musical sinó també, com passa massa sovint en aquest país, en l’àmbit sociopolític.

Més enllà de debats interessats sobre l’oportunitat política de l’esclat musical, el rock català ha passat a la història com un paraigua que en un moment donat va aglutinar una sèrie de grups que només tenien en comú el fet de coincidir en el temps i alhora utilitzar el català com a vehicle principal d’expressió.
Probablement aquest és l’interès que té aquesta col·lecció, una lliçó d’història sonora que demostra, entre moltes altres qüestions, que des del temps del rock laietà en aquest país s’elaboraven propostes musicals en el camp del rock i el pop singulars i amb destacables identitats pròpies.

La data mítica
Des d’aquesta perspectiva, la data mítica del rock català, el 14 de juny del 1991, la del concert al Palau Sant Jordi de Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets perd la seva importància decisiva en tant que no és més que la punta d’un iceberg inserida en un continu històric molt més ampli.

Precisament és aquest l’actiu més important de la música del país, la seva pervivència a partir d’una escena històrica variada que pot presumir de tot. Des de l’experimentació de Pegasus fins al reggae d’Umpah-pah, passant pel pop dels vuitanta de Duble Buble i La Madam i el rock fosc de Kitsch, la música d’expressió catalana, sense menystenir altres aportacions que també han tingut la seva significació, conforma un capítol no només de la cultura sinó també de la història contemporània d’un país que, sovint, no s’acaba de prendre prou seriosament a si mateix. Rock català 1960-1994 ajudarà a augmentar l’amor propi.