Bojos rere Tintín

Avui fa 100 anys va néixer Georges Rémi a Etterbeek, prop de Brussel·les. Amb 18 anys va crear una historieta per a Le Petit Vingtième, el suplement infantil d’un diari belga. Va agafar un personatge ideat per a un còmic anterior i, amb el tupè del seu germà Paul i la companyia d’un fox-terrier de color blanc, el va enviar a fer de periodista a una versió esperpèntica de la Unió Soviètica.

Es tractava de Tintín al país dels soviets, la primera d’una sèrie d’aventures que es van convertir en clàssics del còmic europeu, i el seu creador, el jove Georges Rémi, conegut pel pseudònim d’Hergé, va acabar sent un dels autors amb més influència en aquest gènere. I enguany tothom va boig per Tintín, per celebrar el centenari de l’autor: arreu del món s’hi organitzen exposicions, actes, conferències, col·loquis i tota mena d’activitats en honor del creador belga i la seva obra més coneguda.

Fins a aquest febrer, el Centre Pompidou de París va acollir una gran mostra que explicava la història de Tintín, des dels seus orígens fins a l’últim llibre inacabat, Tintín i l’Art-Alfa. La mostra permetia fer-se càrrec tant de la vida com de l’estil característic de l’autor, que és un dels màxims exponents de l’anomenada línia clara. Es tracta d’un estil basat en l’ús dels traços nets i regulars i dels colors plans, que, segons deia el mateix autor, “fan més llegibles els dibuixos”, i va ser una influència per al pop art, començant per Andy Warhol.

Celebrat arreu del món
A aquesta primera exposició l’han seguit actes arreu del món, com la dedicació d’una plaça a Tournai, seu de l’editorial que va publicar originalment els còmics, la inauguració d’un fresc a l’Estació del Nord de Brussel·les aquest gener i una exposició sobre el reporter de còmic al Museu de Belles Arts de la ciutat. A Estocolm s’hi podrà veure l’exposició Haddock i els vaixells, i al Quebec, la mostra Al Perú amb Tintín. A Londres s’hi representarà una obra teatral sobre l’intrèpid reporter, i a Rotterdam, un musical també basat en Tintín. A la Xina, on recorden Hergé per la seva crítica a la invasió japonesa, pròximament s’hi publicarà una nova biografia de l’autor, i ahir la vídua de Georges Rémi va posar la primera pedra del nou museu Hergé, a Bèlgica.

Més a la vora, a Girona, hi ha l’exposició Tintín en el món d’Hergé, col·lecció Jordi Tardà, que ha batut rècords amb més de 90.000 visitants. La mostra inclou més de 450 peces de la col·lecció d’objectes sobre Hergé i la seva obra reunits per Jordi Tardà, un dels fans devots de Tintín, els tintinòlegs o tintinaires. “T’hi converteixes quan les aventures de Tintín et transmeten alguna cosa més que simple entreteniment i et fan aprofundir en el personatge fins a convertir-lo en un exemple a seguir”, diu Tardà. D’aquests seguidors n’hi ha arreu del món, com demostra la creació d’associacions dedicades a l’estudi i divulgació de l’obra d’Hergé a llocs com ara França, Alemanya i l’Argentina.

I també a Catalunya: Tintincat acull més de 260 tintinaires des que es va fundar, i organitza trobades, reunions i xerrades, a més de publicar una revista semestral.
Per a aquests seguidors és tan important l’obra com l’autor. “Hergé és com el meu professor d’escola, aquell que es recorda anys després pel que et va ensenyar. En el meu cas, que el món és un misteri per explorar i descobrir”, assegura Tardà, que també es considera un “hergeòleg”. Segons diu, la seva obra li va ensenyar història, geografia, com eren les cultures d’arreu del món... Hergé va denunciar situacions històriques del moment tot utilitzant països inventats. Abans d’iniciar un àlbum, es documentava de forma exhaustiva i basava les il·lustracions d’escenaris, objectes i màquines en un ampli arxiu fotogràfic, maquetes detallades i opinions d’experts. Aquesta meticulositat, que el va portar a redibuixar L’illa negra per corregir-ne imprecisions, li va permetre d’avançar-se al seu temps i fer un viatge a la Lluna sorprenentment realista o aconseguir que alguns aparells inventats, com l’avió de reacció de Vol 714 a Sidney, incloguessin tecnologies que no eren més que idees o prototips.

Però els Tintins sovint han estat acusats de contenir també missatges racistes i d’extrema dreta. “Els dos primers, Tintín al país dels soviets i Tintín al Congo, són còmics per encàrrec d’un diari conservador. El mateix Hergé es va horroritzar després d’aquestes històries”, diu Tardà. “A partir d’aquí, i en part per l’amistat amb Chang, un jove xinès, els seus còmics sempre han tingut un missatge antiimperialista en què s’exalça l’amistat i la convivència entre cultures”.

Amb 100 anys, l’estil d’Hergé encara és únic. Ni tan sols grans admiradors que han intentat dibuixar l’últim Tintín, inacabat per la mort de l’autor, no se n’han sortit. Aquest estil únic és una de les claus, segons Tardà, que fan que es mantinguin les vendes dels Tintins i que els lectors actuals s’interessin per Hergé.

“Les seves històries són com les de Hitchcock, per això encara són contemporànies. Tintín és un clàssic, com els Beatles. Igual que tothom ha sentit alguna de les seves cançons encara que no li interessi la música, tothom ha llegit un Tintín encara que no li agradin els còmics. I es tracta d’una lectura absolutament actual”.