Gerard Quintana: "Busco la bellesa, no tinc esperit decoratiu"

Per Gerard Quintana, un disc és una estació de pas i no un refugi on quedar-se a viure. Aquesta és una de les màximes d’aquest cantautor que es planteja la seva trajectòria artística com un constant avançar, sol i amb les antenes esteses igual que un cargol. El títol ja ho diu ben clar: Treu banya, el seu tercer treball d’estudi, que sortirà a la llum a començaments de novembre, produït en col·laboració amb Xavi Lloses i Kei Macias i amb la col·laboració de Javier Mas i Maria del Mar Bonet. Plantejat com si fos un doble àlbum de vinil de quatre cares, cadascuna de les quals reflecteix un ànim diferent. Les quatre estacions de Gerard Quintana.

Tercera aventura en solitari... El primer, Senyals de fum, va trencar amb els Sopa; el segon, Les claus de sal, gratava el minimalisme. Com és aquest tercer disc?
A Treu banya he buscat un altre llenguatge. Després de desconstruir, ha arribat el moment de tornar a vestir les cançons, amb llibertat. Aquest concepte de recorregut que té el nou disc em dóna la pauta per no ser tan homogeni com ho era a l’anterior. He jugat amb dotze músics i he volgut que cada tema tingués entitat pròpia.

Si, com diu, és un recorregut, en quina etapa es troba ara?
Musicalment, estic més proper a mi que mai. Segurament hi ha reminiscències de cançó europea, perquè no he intentat fer un disc de rock. He deixat anar tota l’esponja sense prejudicis. De fet, totes les 17 cançons, menys dues, neixen de la melodia.

Deixar anar tota l’esponja sona a mestissatge?
Tinc aquesta sensació que tot es barreja amb tot. Però més que un mestissatge com a etiqueta, ballable i patxanga, i que és molt digne..., el meu és un concepte més líric, més a la recerca de la bellesa.

Ha inclòs poemes de David Castillo, Jordi Cornudella, Núria Martínez-Vernis, Dolors Miquel i Perejaume. Com els tria?
Sempre estic com qui va al mercat a buscar fruita. M’agrada. Compro llibres, entro a webs de poesia. Potser és una addicció, un camí sense retorn. De fet, la poesia és la música de la paraula. També estic preparant un projecte per a l’any que ve amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà on tot gira al voltant de la poesia contemporània.

Treu banya és un disc conceptual: un trajecte, quatre parts diferenciades. ¿Primer és la idea i després les peces, o un cop té escrites les cançons després les fa encaixar?
A partir de la idea, de saber cap a on vull anar, trio les cançons. El primer que vaig fer és buscar un recorregut, de fet el tema que l’obre és Tota la terra, la terra s’encén, neix l’horitzó, i l’última és Bola nocturna, el fred, la foscor. La primera part és d’iniciació, la segona de passió amb els seus riscos, la tercera és més agra, més tensa, i la quarta és més obscura.

Les quatre estacions de Gerard Quintana?
D’alguna manera, sí. Són quatre parts, de quatre cançons cadascuna, que es poden entendre com quatre moments del dia, com quatre moments d’un viatge que finalitza amb un epíleg, el Treu banya, que és la cançó que li dóna caràcter, podríem dir que és com la moralitat.

Insisteixo: ¿deu haver suat tinta per fer encaixar les cançons dins d’aquest concepte tan mil·limetrat?
Quan ens hi vam posar al febrer, entre els temes que havia escrit i els poemes tenia més de 40 cançons. En vam descartar unes vint i quan vam començar a gravar ho vam deixar en 18. Un dels temes té les bases gravades, però no el vaig acabar perquè se n’anava.

Poesia, lírica, conceptes... Aquesta és la feina d’un cantautor?
Cantautor és l’etiqueta que em dóna més llibertat. Ara bé, no arribo mai a un disc per quedar-me.

I el missatge? Quin és el missatge?
El missatge és determinista. Les cançons parlen de moltes coses: En pau és una reivindicació de la llibertat; Vilma té al darrere el tema del maltractament; Mataró-Llavaneres pren posició davant la màquina; Mai més és un homenatge a les plataformes ciutadanes, que és d’on han de venir els canvis. Qualsevol tema té el seu missatge. Encara que busqui la bellesa, no crec que al disc hi hagi només un esperit decoratiu. No hi ha, però, cap adscripció política, perquè no hi crec. Crec en les persones. La resta és part d’una representació teatral.

¿Considera que els seus tres discos d’estudi formen una trilogia?
Als anteriors sí que els hi veia un sentit comú. Aquest el veig com l’inici d’una altra cosa. El primer va ser més impulsiu, més de transició; en el segon vaig despullar-ho tot, i amb aquest és on intento jugar amb totes les peces. Anar una mica més enllà amb la veu i els arranjaments, entendre la concepció de l’àlbum com una entitat sencera.

Hi ha presentació a la vista?
M’he donat el caprici de preparar al teatre-cinema Maldà de Barcelona, del 23 al 28 d’octubre, només acompanyat d’en Xavi Lloses i d’en Kei Macias, una sèrie de recitals per donar a conèixer les motivacions del disc, una mena d’així es va fer. Són sis actuacions que no tindran continuïtat. El dia 31, també d’octubre, actuaré amb tota la banda a les Barraques de Girona; el dia 3 de novembre seré a la Fira Mediterrània de Manresa. I, cap al febrer, quan ja tot estigui ben rodat, farem un concert a L’Auditori.