Cultura

És Hitler còmic?

El cineasta suís d'origen jueu Dani Levy ridiculitza el dictador nazi a la pel·lícula Mein Führer, que s'estrena avui després d'una gran polèmica a Alemanya

A banda de per­so­natge des­pi­e­tat, cruel, ¿va ser Hit­ler un per­so­natge irri­sori, vul­gar, que es pixava al llit i patia un trauma infan­til? Aquesta és la pre­gunta que se'ns pre­senta just abans d'entrar a veure la pel·lícula de Dani Levy Mein Führer. I podem anar més enllà. ¿Es pot fer una comèdia amb Hit­ler com a pro­ta­go­nista? Fa dos anys, quan el film es va estre­nar a Ale­ma­nya, aquest era el dilema. Després de veure-la, el dubte per­sis­teix sense entrar a valo­rar els resul­tats artístics. Eren òptims en el cas d'El gran dic­ta­dor, de Char­les Cha­plin, encara que ell digués el 1964 que si en el moment de rodar la cinta, el 1940, hagués cone­gut l'existència dels camps de con­cen­tració, hau­ria des­car­tat el pro­jecte. I no ho són en el llarg­me­tratge d'aquest direc­tor suís, jueu i esta­blert a Berlín.

L'any pas­sat, arran de la pro­jecció de Mein Führer al Fes­ti­val de Cinema Jueu de Bar­ce­lona, vam par­lar amb Levy. Ens deia que sí, que pre­gun­tar-se si ens podem riure de Hit­ler és una cosa estúpida, perquè esclar que podem. Com a jueu, com a germànic, té clar que hau­ria sigut molt més fàcil mos­trar el dic­ta­dor com un mons­tre i que la millor "revenja" era ofe­rir-lo com una "cri­a­tura mise­ra­ble", "vul­gar", "dro­go­ad­dicte", i fer palès que "tot aquest sis­tema que va matar mili­ons de per­so­nes era un des­as­tre abso­lut".

Amb la magnífica inter­pre­tació que va rea­lit­zar l'actor Bruno Ganz a L'enfon­sa­ment, també es va plan­te­jar la idea de si el direc­tor, Oli­ver Hirsch­bi­e­gel, havia pretès huma­nit­zar Hit­ler. La mateixa pre­gunta ens plan­teja la lec­tura de Les benig­nes, de Jonat­han Lit­tell, on veiem un des­pi­e­tat ofi­cial de la SS, Max Aue, com un home nor­mal, com nosal­tres. A Mein Führer, l'actor Helge Sch­nei­der dóna cos a un Hit­ler que perd el cap, feble, que fins i tot perd la veu abans d'un dis­curs clau. Levy creu que s'han d'huma­nit­zar els dic­ta­dors, els nazis, amb l'objec­tiu d'arri­bar a com­pren­dre els éssers humans que van posar en marxa un sis­tema polític basat en l'exter­mini.

La pel·lícula té un punt de par­tida que ja és dis­cu­ti­ble per si mateix: a fi que Hit­ler recu­peri l'ardor del pas­sat -el film està loca­lit­zat a Berlín el 1944, quan l'avenç aliat és impa­ra­ble-, el minis­tre de Pro­pa­ganda, Joseph Goeb­bels, té la bri­llant idea de con­trac­tar un actor perquè li faci clas­ses d'oratòria i pro­vo­car, de retruc, el renai­xe­ment de la ira del dic­ta­dor en tenir davant seu un jueu que li dóna ordres. El come­di­ant, el pro­fes­sor Adolf Israel Grünbaum, és inter­pre­tat per Ulrich Mühe, l'espia de la Stasi al film La vida dels altres. Grünbaum accep­tarà la feina a con­tra­cor, per sal­var la seva família d'una mort segura al camp. Viurà el dilema moral de molts jueus, a banda de dis­po­sar del plaer d'etzi­bar un cop de puny a Hit­ler, entre d'altres anècdo­tes del film.

El prin­ci­pal pro­blema de Mein Führer és que no fa gràcia. No és que els ale­manys no esti­guin pre­pa­rats per riure's de Hit­ler, ja que s'estan rient dels nazis ara mateix a Berlín amb el musi­cal de Mel Bro­oks The pro­du­cers, sinó que estem davant d'una pel·lícula fluixa. La crítica germànica ha tit­llat el film, fins i tot, de "vul­gar" (Tagess­pi­e­gel). Lea Rosh, pre­si­denta de la fun­dació que s'encar­rega del Memo­rial a les Vícti­mes de l'Holo­caust, ho deia clar fa dos anys: "No veig com es pot ridi­cu­lit­zar Hit­ler tret que siguis un geni com Char­les Cha­plin".

Mein Führer
és el pri­mer film con­tem­po­rani que fa befa del dic­ta­dor, però no és el que ha donat el tret de sor­tida als que trac­ten el nazisme des d'un punt de vista còmic. Roberto Benigni va ser el pio­ner amb La vida és bella (1997). Per a molts, tan­ma­teix, el llarg­me­tratge còmic sobre la histèria nazi que millor s'ha endin­sat en la pro­blemàtica és El tren de la vida, del romanès Radu Mihai­le­anu (1998). Tots trac­ten dels camps de con­cen­tració i ridi­cu­lit­zen la maquinària assas­sina ale­ma­nya, i són millors que Mein Führer. La pre­gunta ini­cial, tan­ma­teix, es manté. El filòsof eslovè Sla­voj Zizek és categòric en un arti­cle de l'any 2000, quan diu que tant la tragèdia com la comèdia han fra­cas­sat a l'hora de repre­sen­tar l'Holo­caust.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.