Quadern de cinema
L'adaptació de les historietes de Tardi rescata un arquetip centenari que va ser l'esbós d'una feminitat activa i desafiadora
De Musidora a Adèle Blanc-Sec
Quan un s'hi para a pensar, té tot el sentit del món que Musidora, l'actriu icònica dels immortals serials de Louis Feuillade, fos la filla d'una feminista i d'un socialista: un projecte de nova feminitat que es va afermar, en uns temps no gaire receptius al qüestionament dels rols de gènere, com a productora i directora. La seva fama perdurable recolza, no obstant això, sobre la seva creació com a actriu d'un arquetip de llarga vida: la vamp, prefiguració de la femme fatale, una declaració de principis xifrada al voltant d'una idea de la feminitat desafiadora, una amenaça a l'ordre patriarcal, de la mateixa manera que Irma Vep, el seu inoblidable personatge a Les Vampires (1915), encarnava la força soterrània (anarquista) que feia trontollar el poder visible de la societat burgesa.
Les Vampires no parlava, en realitat, de vampirs, sinó de terrorisme. D'una de les formes romàntiques del terrorisme, cal precisar en un present en què aquest adjectiu no sol acompanyar aquest substantiu. Feuillade es va inspirar en el model real de l'anomenada Bande à Bonnot, un grup anarquista que va actuar a França i Bèlgica només dos anys –1911-1912–, però va deixar una llavor interessant en l'imaginari col·lectiu. La Bande à Bonnot disposava de dispositius tecnològics que el cos policial encara no havia incorporat: potser no és una bogeria pensar que el seu impacte mediàtic va inspirar la proliferació, en els fulletons de l'època i els serials cinematogràfics, de la figura del brivall tecnològic. Una idea que pot portar a la següent conclusió: on llegim Dr. No, potser hem de desxifrar la sublimació pop d'un anarquista.
El cert és que Les Vampires sí que va provocar una revolució... en el terreny de l'estètica cinematogràfica. Els surrealistes van ser els primers a reivindicar una poètica cinematogràfica popular, que els permetia reclamar un setè art dominat abans per les lleis del somni i la irracionalitat –en altres paraules: de la poesia– que pel prosaisme dels grans temes. Al cinema de Feuillade es localitza l'origen d'un esperit dionisíac que l'evolució del mitjà ha anat condemnant a les catacumbes de la il·legitimitat cultural i artística.
Però Musidora (o el seu esperit) ha trobat maneres de manifestar-se: Olivier Assayas va tenir una intuïció genial en fondre la seva silueta amb la de Maggie Cheung a Irma Vep (1996). El cinema d'acció de Hong Kong, context on l'actriu havia forjat el seu poder icònic, és una de les intermitents emergències de la revolució encetada en el seu moment per Feuillade, en nom de l'anarquisme estètic d'un cinema permeable a les pulsions inconscients.
Evasió i ideologia
Probablement, Demi Moore no va ni tan sols adonar-se del fet que, per uns instants, Musidora la va posseir en les imatges finals d'Els Àngels de Charlie: al límit (2003), però a Adèle y el secreto de la momia, adaptació cinematogràfica de Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi dirigida per Luc Besson, Louise Bourgoin mira a càmera amb l'aplom de qui no necessita que ningú li detalli l'arbre genealògic del seu personatge.
La seva Adèle Blanc-Sec combina els ressons Musidora amb unes certes notes de Natalya Glan, l'actriu soviètica que va protagonitzar el serial Miss Mend (1926) –una ficció popular on el mal era, precisament, el capital– de Fyodor Otsep. “La pàtria, França, jo no sé pas què vol dir tot això”, deia Adèle en una de les seves historietes. I així es tanca un cercle: aquesta setmana, a les multisales, no sols reneix un arquetip gairebé centenari, sinó que torna una forma de evasió que és, també, una ideologia, tot i que Luc Besson, probablement, no ho sàpiga.
