"Ara la meva carrera comença a tenir sentit"

Rere èxits de cançons que van marcar una època com Clara, Sólo soy un ser humano, Hay que vivir o Y tu disimulando, s’hi amagava un cantautor català que el 1971 va presentar el seu primer disc, amb temes com Gemma o Busco una flor, que va fer les primeres parts dels concerts de Lluís Llach durant dos anys, un home que no va pertànyer a ningú, autor de lletres sensibles i músiques melòdiques que va abandonar els escenaris pel món empresarial i que avui lluita contra un càncer d’estómac mentre un grup d'amics cantants prepara un concert d’homenatge per a mitjans de desembre. L'espectacle es titularà Les seves millors cançons, i ja han confirmat la seva participació Joan Manuel Serrat, Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell, Joan Isaac, el grup Pegasus, Moncho, Núria Feliu, Ana Belén i Víctor Manuel, Sisa, Francesc Burrull o Joan Eloi Vila. Queda encara pendent de confirmar Joaquín Sabina i la data –mitjans de desembre– i el lloc –actualment s'està mirant el Tívoli o el Liceu ja que el Palau de la Música i L'Auditori tenen totes les dates ocupades.

Què va significar per a vostè la seva carrera musical?
M’estàs demanant allò que expliquen de quan estàs davant de la mort, que de cop veus tota la teva vida en un segon. Sempre he pensat que la vertitat és com un mena de ceba amb moltes capes, i algunes fan plorar. No hi ha res més difícil que trobar les motivacions de l’ésser humà, però en trobar-les, treus una altra capa de la ceba i veus que només era una veritat aparent. Tu ets fill d’un temps, d’un país i d’unes circumstàncies, i els que encaixen són el motor del país, però altres persones s’avancen al seu temps i són grans patidors perquè no se senten en la sintonia generalitzada.

Aquest va ser el seu cas en la dicotomia català-castellà?
Si li vull donar un sentit de transcendència a la meva vida, que en aquest moment és un dret que em puc permetre, vull pensar que la realitat em va posar en un escenari on hi havia una asintonia. D'una banda el meu país, que necessitava urgentment una reafirmació de la seva identitat com a contrapès de la uniformització feixista imposada per Madrid. Això ho vaig viure de prop durant els dos anys que vaig fer les primers parts dels concerts del Lluís Llach. Però també hi havia una qüestió de sinceritat personal i quan em preguntaven si cantaria en castellà com el Serrat, veia que jo també venia d’una família mixta, el pare provinent d’una societat petitburgesa de Terrassa i la mare d’ambient rural, de Navarrés, un poble de València on ningú parlava català. Vaig viure una cultura diferent, i el que per mi, abans, era una contradicció, ara és una benedicció.

Què va voler transmetre en les seves cançons?
Volia ser sincer i expressar sentiments universals i compartits tant per un català de Verges com per un extremeny, això era el que m’estimulava. Com diu la cançó El extranjero, he sigut un cantant que feia camí més que no pas de la terra. I això vol dir paranys, incomprensions i, el pitjor, indiferències. Avui, quan veig que tanta gent d’aquest poble em dóna el seu recolzament, vull creure que s’ha superat aquest moment històric i que la gent es queda amb els sentiments. Ara és quan la meva carrera comença a tenir sentit, i no per mi sinó per la resposta dels altres.

Malgrat guanyar un disc d’or per Clara, les discogràfiques tampoc és que l'hi posessin gaire fàcil...
Em deien: “Podríem fer una altra Gemma o un altre Hay que vivir, o una Clara, que està molt de moda el dramatisme?”. I jo els deia que no. Al final la feina em sortia en pubs, discoteques, pobles petits, festivals on també hi havia strippers. Vaig aprendre que cal tenir un mànager molt potent i un control brutal de la situació per no anar fent tombs. Les discogràfiques volien que fes un disc a l’any, i jo no sóc tan prolífic. Vuelve Humet. ¿Cómo vuelve? Si no me n’he anat, he fet un disc fa dos anys i ara en faig un altre! Anava al programa de televisió de l’Íñigo però no hi encaixava. Sempre he tingut sensació d’estranger, quan anava a Terrassa era el de Navarrés, quan anava a Madrid em deien el catalán i aquí em preguntaven si anava a viure a Madrid. Gaudia i patia aquesta realitat, i la vaig suportar perquè no tenia més opcions, perquè era sincer amb mi mateix. La verdadera llibertat és no tenir opcions, ser com ets i respondre.

Però al final va petar.
Sí, l'any 1986. Ja en tenia prou de business, que per un dia de tele hagués de fer actuacions merda, ja en tenia prou. Em vaig agafar uns mesos sabàtics i de cop i volta em vaig sentir còmode en una altra tessitura. Vaig tenir la necessitat d'amagar els meus sentiments. Estava rabiüt i em sentia poc correspost. Vaig tancar amb clau la guitarra i el piano, alguna cosa em passava emocionalment, no podia anar a un concert dels meus col·legues perquè em recordava no haver-ho pogut digerir... i compte, càncer d'estómac. Quan cantava, la part emocional la sentia al diafragma, i després, en la feina de muntar una empresa, els nervis se'm posaven a l'estómac. I potser no és casual que un excés de nervis derivés en aquesta malaltia. Vaig sortir d'aquesta esclavitud sobre els sentiments perquè socialment no em sentia útil. Estava molt enfonsat.

Un canta per als altres?
Si una persona es despulla emocionalment i està considerat, té una lògica, però si no pots sobreviure amb això, si has de cantar entre una stripper i un mag et preguntes: on ets? Potser em va faltar valentia i al final vaig decidir canviar d'aires. L'escenari, aquest metre i mig que estàs per sobre de terra no deixa de ser un miratge que pot ser molt nociu. Vaig optar per la curta distància i em vaig fer formador en el món de l'empresa, vaig muntar una societat de multiserveis que després va derivar cap al màrqueting per telèfon, també em vaig fer mediador...

I per què va tornar a cantar, ara fa 4 anys, amb el disc Sólo bajé a comprar tabaco?
Amb la proliferació d'internet em van començar a arribar missatges que em deien que sí que havia sigut útil per a algú. Les cançons per sí soles no canvien res, però impregnen a qui les escolta i a vegades influeixen. Em vaig adonar que hi havia gent que et descobreix i et fa seu, que passes de generació en generació, i fins i tot algú m'ha dit que una cançó meva li ha canviat la vida. Això sí que em fa sentir útil. I ara, rere la meva malaltia, el gran corrent d'agraïment, de comprensió, l'impacte que suposa, no m'ho hauria imaginat mai...

Però en un moment en què tot el país cantava Clara com és que no s'hi podia viure?
Que una cançó sigui popular respon a una política de vendes. Jo treballava per a RCA, però quan vaig entregar l'últim disc, a RCA l'acaba d'absorvir Ariola, que tenia des del Serrat a Ana Belén, Víctor Manuel, Sabina. El director general no em tenia gens de simpatia i em va derivar a la secció de flamenc. Va dir-me que per tenir-me a mi ja tenia en Serrat, al qual jo admiro moltíssim, però la seva ombra és molt allargada. Vaig marxar. Ho vaig viure com un fracàs personal i en lloc de marxar a una altra companyia em vaig començar a preguntar per què era com era, per què la meva música no era tan vital com la del Serrat. Tinc un sentit dramàtic de la vida. És ara quan m'accepto i m'he perdonat, després d'un llarg procés de coneixe'm. Per això no em costa tenir un sentit positiu de la meva malaltia, tinc la sensació de ser al meu lloc i que la malaltia havia d'aparèxier, que el futur està obert i que si està tancat també està bé.

Què pensa d'aquest concert d'homenatge que se li està organitzant?
Això per mi és inaudit. S'hi han implicat des del conseller Tresserras, que m'ha fet arribar unes paraules precioses i diu que encara recorda la cançó Gemma, els ajuntaments de Barcelona i Terrassa, la Diputació i molts amics que tenen ganes d'ajudar-me amb els quals he tingut vincles professionals i afectius. M'ha sorprès moltíssim la resposta de la gent, que està donant validesa al que he fet a la meva vida. No et pots imaginar la dosi d'ego i autoestima que això suposa per a mi.