Just reconeixement

El pal­marès

El cinema de pro­ducció cata­lana, i fins i tot par­lat en català, ha estat jus­ta­ment reco­ne­gut pel jurat ofi­cial de la 58 edició del fes­ti­val de Sant Sebastià fent-se diver­sa­ment pre­sent en el pal­marès: Elisa K, un exer­cici rigorós i arris­cat de Judith Colell i Jordi Cadena a propòsit de la novel·la Elisa Kisel­jak, on Lolita Bosch explora el trauma poste­rior a una vio­lació patida a la infància, ha gua­nyat el premi espe­cial del Jurat; Nora Navas, actriu tea­tral cata­lana que el cinema pràcti­ca­ment acaba de des­co­brir, ha estat dis­tin­gida per la seva immensa inter­pre­tació de l'ado­lo­rida mare del nen pro­ta­go­nista de Pa negre, diri­gida pel mallorquí Agustí Villa­ronga ins­pi­rant-se en la nar­ra­tiva d'Emili Tei­xi­dor sobre la post­guerra a la Cata­lu­nya rural; i Jimmy Gim­fer­rer, després de debu­tar com a càmera amb El cant dels ocells, del seu amic Albert Serra, s'ha endut el premi a la millor foto­gra­fia per la seva excel·lent apor­tació a Aita, diri­gida per José Marila de Orbe i produïda pel català Lluís Miñarro, havent apro­fi­tat totes les llums i les ombres de l'antiga casa-torre basca on va rodar-se la pel·lícula, un bell assaig cine­ma­togràfic sobre la memòria dels espais i els efec­tes del pas del temps. Són pre­mis con­ce­dits amb bon cri­teri i que, en con­junt, reflec­tei­xen la nota­ble con­tri­bució del cinema català a aquesta edició del fes­ti­val en què, a la secció ofi­cial, també va pro­jec­tar-se fora de con­curs Bici­cleta, cullera i poma, el docu­men­tal de Car­les Bosch que mos­tra la lluita de Pas­qual Mara­gall con­tra l'Alz­hei­mer.

El jurat pre­si­dit pel cine­asta serbi Goran Paskal­je­vic ha deci­dit, però, con­ce­dir el prin­ci­pal premi, la Kontxa d'Or, a una pel·lícula que plan­teja mes dub­tes sobre el cri­teri amb el qual s'ha con­fi­gu­rat el pal­marès: Neds, de l'actor i direc­tor escocès Peter Mullan, que anys enrere va rebre a Sant Sebastià el premi al millor actor pel seu tre­ball a la versió de La senyo­reta Julia, de Strind­berg, diri­gida per Mike Fig­gis. El cas és que el mot Neds és una abre­vi­a­tura de “No edu­cats i delinqüents”, que és allò que no vol ser el petit John Mc Gill, pro­ta­go­nista d'una història ambi­en­tada en una bar­ri­ada popu­lar de Glas­gow als anys setanta. No ho vol ser, tot i que el seu germà ho és i els pro­fes­sors sem­pre li recor­den com si li vol­gues­sin fer pagar. Intel·ligent i amb ganes d'apren­dre, el nen apli­cat es con­ver­tirà de cop en male­du­cat i delinqüent. De fet, John Mc Gill va pas­sant d'un cos­tat a l'altre d'una manera que sem­bla força arbitrària i les seves suc­ces­si­ves recon­ver­si­ons supo­sen girs argu­men­tals i dramàtics amb tendència a l'efec­tisme i la tru­culència. El film segueix l'impre­vi­si­ble evo­lució durant uns anys del per­so­natge, de manera que aquest és inter­pre­tat per dos actors que per­me­ten mos­trar el pas de la infància a l'ado­lescència. Un d'aquests actors, Con­nor McCar­ron, ha gua­nyat, a més, el premi a la millor inter­pre­tació mas­cu­lina, de manera que el film de Peter Mullan ha estat recom­pen­sat amb escreix.

Les mane­res, a vega­des una mica tos­ques, de Peter Mullan com a direc­tor són lluny de la ima­gi­nació cre­a­tiva i l'ambició estètica que exhi­beix el xilè Raúl Ruiz a Mistérios de Lis­boa, que aquesta cro­nista con­si­dera la pel·lícula més bella pro­jec­tada a la secció ofi­cial i una de les grans obres cine­ma­togràfiques dels últims anys. El cas és que, dins del repar­ti­ment gene­ral que ha fet, el jurat ha tin­gut el detall de con­ce­dir el premi al millor direc­tor a Raúl Ruiz, un cine­asta que, com si no pogués parar de crear, ha rea­lit­zat més d'un cen­te­nar de pel·lícules on el cinema dia­loga amb la lite­ra­tura i sovint fa pre­sent que no és més que una il·lusió. Ins­pi­rada en una obra de l'escrip­tor romàntic por­tuguès Camilo Cas­telo Branco, Mistérios de Lis­boa és una pel·lícula monu­men­tal, tes­ta­mentària, que conté diver­ses històries d'amors impos­si­bles o con­tra­ri­ats nar­ra­des amb iro­nia i a la vegada un estrany res­pecte. Ho fa amb un des­ple­ga­ment nar­ra­tiu i una posada en escena fas­ci­nants. Un premi indis­cu­ti­ble a la millor direcció, tot i que podria con­si­de­rar-se que el jurat (on, a més del pre­si­dent, hi figu­ra­ven l'actor José Coro­nado, la direc­tora de maqui­llatge Jo Allen i els direc­tors Raya Mar­tin, Clau­dia Llosa, Lucy Walker i Pablo Tra­pero) no s'ha atre­vit a con­ce­dir la Kontxa d'Or a aquest film de qua­tre hores de durada (hi ha una versió tele­vi­siva de més de sis) que, sense ser fill del comerç, des­a­fia a la indústria: Qui s'atre­virà a dis­tri­buir-la?

En tot cas, el jurat sí que s'ha atre­vit a reconèixer al direc­tor Raúl Ruiz men­tre que, pel que fa al guió, ha sigut força con­ven­ci­o­nal pre­mi­ant un nou film que reu­neix diver­ses històries que van mig­cre­uant-se i endol­cint-se: Home for Christ­mas, del noruec Bent Hamer. Final­ment, ha sigut jus­ta­ment generós con­ce­dint una menció espe­cial a A Jamaà en què el mar­roquí Daoud Aou­lad-Syad retorna al lloc on va rodar la seva ante­rior pel·lícula, Wai­ting for Paso­lini, obser­vant-hi que, de tots els deco­rats, només s'ha con­ser­vat la mes­quita. La influència de Kia­ros­tami, doncs, s'ha fet també pre­sent a la secció ofi­cial dis­creta, però digna.