Concert oportú

La inau­gu­ració ofi­cial de Tem­po­rada Alta al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, Chicha Mon­te­ne­gro Gallery, de Car­les San­tos, coin­ci­deix avui amb l'estrena de l'espec­ta­cle de debut en el camp pro­fes­si­o­nal de Cor de Tea­tre, Con­cert tem­pes­tiu, a la sala La Pla­neta. Aquest és pos­si­ble­ment el pro­jecte amb més impli­cació per­so­nal de Xicu Masó, el seu direc­tor, ja que la matèria pri­mera de tot ple­gat és el que podríem ano­me­nar la banda sonora de la seva vida. Masó va ser el pri­mer direc­tor tea­tral que va tre­ba­llar amb Cor de Tea­tre, diri­git per David Costa, quan tots ells esta­ven vin­cu­lats a l'Aula de Tea­tre Muni­ci­pal de Banyo­les, l'any 1998. El cor va col·labo­rar en la pro­ducció Leonci i Lena i, poc a poc, va començar a tenir més auto­no­mia. Un any després va estre­nar Nu...s!, i el 2002 Son(g)s de caba­ret, en tots dos casos sota la direcció de Masó, que va fer la direcció escènica, men­tre que Costa s'ocu­pava de la direcció musi­cal i, per tant, de triar el reper­tori. Després va arri­bar El con­cert i, amb ell, el reco­nei­xe­ment. Masó va expli­car ahir que Costa el va anar a tro­bar per pro­po­sar-li de fer un mun­tatge con­junt, i va accep­tar, amb una con­dició: “La música la volia triar jo, per poder sen­tir el pro­jecte molt meu des del prin­cipi.” Costa s'hi va ave­nir, segons va expli­car ahir perquè “sem­pre m'ha cri­dat l'atenció la selecció musi­cal que fa en Xicu en les obres que diri­geix, per tant no tenia cap dubte de la qua­li­tat del reper­tori que esco­lli­ria”, de manera que el direc­tor d'escena va començar a fer memòria emo­ci­o­nal de la seva vida musi­cal. El resul­tat és un reper­tori de peces de música del segle XX de diver­sos estils: Res­pect, Stand by me, Ser­ge­ant Pep­per's, La noia del país del nord, Te recu­erdo Amanda, Gra­cias a la vida, A feli­ci­dade o Moon of Ala­bama són algu­nes d'aques­tes peces. Els arran­ja­ments per con­ver­tir-les en peces polifòniques –a càrrec de Mau­rici Villa­vecc­hia, Cris­tina Vila­llonga, Esteve Genís i Edu­ard Ini­esta– han par­tit d'inter­pre­ta­ci­ons dels seus com­po­si­tors, però també de ver­si­ons d'altres, per decisió expressa de Masó.

Cor de Tea­tre és una com­pa­nyia inno­va­dora en l'àmbit del tea­tre musi­cal i del cant coral, ja que no segueix el for­mat con­ven­ci­o­nal de cap dels dos gèneres. Segons Masó, “fan un tre­ball molt com­pli­cat i meri­tori”. No els acom­pa­nya cap banda, grup o orques­tra, tot és a cap­pe­lla, es canta sense par­ti­tura, i fusi­o­nen la música i el tea­tre, però sense que hi hagi un solista con­cret; el tre­ball és con­junt, el per­so­natge és el cor sen­cer.

Masó va expli­car ahir que el mun­tatge s'ha gene­rat a base d'imat­ges que li gene­ren les cançons i que hi ha molt d'ell en l'obra, referències auto­bi­ogràfiques “con­ve­ni­ent­ment des­pis­ta­des”, mal­grat que admet que es tracta d'un espec­ta­cle de cre­ació a par­tir d'inti­mi­tats seves que adop­ten un punt d'abs­tracció gràcies a la música. El direc­tor diu que és un dels mun­tat­ges en què ha dis­fru­tat més, i d'aquí el títol: Con­cert tem­pes­tiu, és a dir, que ve a temps, que és oportú.