The Fabulous Circus Gallery

Arriba octu­bre amb els seus epi­so­dis replets de nove­tats, expec­ta­ti­ves, passió, risc, entu­si­asme, decep­ci­ons, esbar­gi­ment, abundància, des­es­pe­ració, crítiques, ria­lles, gent, ras­pa­lla­des, com­moció, plaer, emo­ci­ons... No som tots pre­sos de les nos­tres fan­ta­sies? Però aquest prin­cipi és el prin­cipi d'una altra cosa.

Fes­ti­val de tar­dor Tem­po­rada Alta 2010. Què ens espera enguany? Uf! De moment una mera­ve­lla estra­tosfèrica de Car­los San­tos que obre el fes­ti­va­let amb la seva dar­rera cre­ació, Chicha Mon­te­ne­gro Gallery. Dimo­nis, però qui és Chicha Mon­te­ne­gro? Doncs vista la cosa no sem­bla pas un per­so­natge con­cret, tam­poc el fantàstic pop repo­sant a la closca de Car­les San­tos, més aviat apunta a una mena d'espai al·luci­nat per on cal fer el pas­sa­vo­lant, i mirar-s'ho amb aque­lla efímera tran­quil·litat que pot donar una butaca i l'estar ben asse­gut. Però el fet és que aquesta mena de Gallery ingràvida i espec­ta­cu­lar pro­por­ci­ona tal quan­ti­tat d'hila­ri­tat i estu­pe­facció que sem­bla un entrecàs abso­lu­ta­ment impos­si­ble, per irra­ci­o­nal i extra­or­di­nari.

La posada en escena és del tot buida, bui­dor mati­sada i reco­llida per dos murs late­rals enor­mes, altíssims, metàl·lics, rove­llats. Una llum zeni­tal baixa potent tren­cant la boira espessa d'un fum blanc; al cen­tre el cos d'una cri­a­tura feme­nina, lli­gada pels extrems, que és tibada i rebre­gada, una vegada i altra, exhi­bint una dansa vio­lenta i eròtica, entre­tant res­sona el cant d'una veu com­pas­sada en llatí: vani­tat de vani­tats, tot és vani­tat... No hi ha cap cosa nova sota el sol... No hi ha millor cosa que men­jar i beure... Són parau­les de l'Ecle­si­astès, és el qua­dre pri­mer. En con­junt, al llarg de l'espec­ta­cle, Car­les San­tos ens anirà pre­sen­tant una desena de retau­les vius i sor­pre­nents, en una mena de per­for­mance d'un fortíssim com­po­nent visual que impacta molt. Alguns són abso­lu­ta­ment deli­rants i diver­tits, com les qua­ranta-dues mane­res dife­rents de matar un capellà, la dona motxo fre­gant un ines­go­ta­ble i abrupte vòmit celes­tial o les refle­xi­ons sobre Chicha Mon­te­ne­gro: en l'amor no és pos­si­ble men­jar sem­pre el mateix, també un sen­sa­ci­o­nal qua­dre estàtic, pis­cina inun­dada amb llàgri­mes, on dos banyis­tes es cap­bus­sen juga­ners sal­tant d'un tram­polí, o la noia pen­jada com un rat­pe­nat expli­cant la seva trans­mu­tació en oliva far­cida, o les suco­ses delícies dels líquids que entren i sur­ten del cos, la llet mater­nal, la sang, que fre­gida amb ceba és molt bona..., en fi, pro­digiós.

L'ima­gi­nari de Car­los San­tos sem­bla ines­go­ta­ble i, mal­grat seguei­xen havent-hi molts ele­ments que han con­for­mat la seva inclas­si­fi­ca­ble mito­lo­gia per­so­nal: esca­to­lo­gia, música (a cap­pe­lla), sons estranys, fluids, tex­tos irre­ve­rents, humor, iro­nia, ero­tisme, moder­ni­tat..., la sen­sació de fres­cor, vida i genuïna nove­tat és impres­si­o­nant. La seva capa­ci­tat de seducció i pro­vo­cació resta intacta i és total: capaç d'exas­pe­rar i pro­duir espas­mes al més retin­gut i alhora fer-te creure que allò que estàs veient, posem per cas, una espec­ta­cu­lar cor­tina de micròfons dis­tor­si­o­nant l'esce­nari, o qua­tre éssers ves­tits amb llar­gues fal­di­lles de colo­rai­nes gra­vi­tant per l'espai, són la cosa més natu­ral del món.

No és pre­o­cu­pant, però, que la figura més moderna i pro­vo­ca­tiva del país sigui un artista de setanta anys? Sí, el seu nom és Car­les San­tos, i la seva poètica ens és impres­cin­di­ble!