Miscel·lània

No hi ha casu­a­li­tats vanes, ahir va fer jus­ta­ment un segle i mig del nai­xe­ment de Joan Mara­gall. Just al caire dels cin­quanta, era el 10 d'octu­bre del 1911, l'home escri­via això: “Avui ne com­pleixo cin­quanta... tinc una glòria de poeta, i una salut de cos i d'espe­rit que no em fa enyo­rar els vint-i-cinc anys”. I moria malalt el 20 de desem­bre. Apro­fi­tant els fets, Tem­po­rada Alta estrena Joan Mara­gall: la llei d'amor, un esplèndid recor­re­gut biogràfic, poètic i espi­ri­tual per la vida i la ment d'un dels clàssics a redes­co­brir. Com un etern retorn és Joan Ollé, que signa la posada en escena i també la dra­matúrgia, jun­ta­ment amb Car­les Guillén. La seva mirada és acu­rada i bella en sen­tit estètic, impe­ca­ble en molts aspec­tes, però hi trobo a fal­tar trets vitals que s'intu­ei­xen en l'obra, un Mara­gall més com­plex i viu, per dir-ho bé, no tan lineal: on és la sen­su­a­li­tat, l'afir­mació del cos, del plaer, l'anti­cle­ri­ca­lisme, l'humor, i el crit aquell... tu Bar­ce­lona m'has ben fotut!? A la fi es tenia la impressió d'assis­tir a algun tipus de cano­nit­zació del per­so­natge, a una mena d'hagi­o­gra­fia mara­ga­lli­ana com­pla­ent.

Però l'espec­ta­cle m'ha agra­dat abas­ta­ment, jo diria que és excel·lent en gran part i que omple de sen­si­bi­li­tat i elegància el qua­dre escènic. I mal­grat que alguns cap­ci­ne­ja­ven, no tenien raó. El tempo que Joan Ollé dóna a tot l'espec­ta­cle és pau­sat, refle­xiu i poètic, d'un cert refi­na­ment, com el del rap­sode lle­gint ver­sos, mas­te­gant-los amb cura i dotant-los del sen­tit que merei­xen. La llum és més aviat roja i des­ma­iada, amb clars i obs­curs, esbos­sant un aire emba­fat, burgès i con­ser­va­dor. L'esce­no­gra­fia i l'atrezzo de Sebastià Brosa són d'època i magnífics, sem­bla que hagi vol­gut apro­fi­tar l'ancien style de la pla­tea del Muni­ci­pal per impreg­nar-ne la decadència i el color abur­ge­sat que exhi­beix; mobles regis i con­sis­tents, catòlics, l'exem­ple de vida cal­mada del benes­tant gens sac­se­jat. El direc­tor segueix anco­rat en el seu fer incon­fu­si­ble: cora­li­tat i des­do­bla­ments cons­tants, movi­ments lents, acu­rats, emmar­cant el que es diu amb pro­jec­ci­ons, i l'encert d'uti­lit­zar el recurs del cor Lie­der Càmera acom­pa­nyant els tex­tos amb veus ange­li­cals que encai­xen a la per­fecció. Però també hi tro­bem les ala­bai­xes de sem­pre: l'esllan­gui­ment tem­po­ral, la dila­tació, l'excés simbòlic, la gratuïtat d'una balla­rina pul·lulant com un ens poe­tit­zant, la bomba, cert bar­ro­quisme i afec­tació, inter­pre­ta­ci­ons dis­pars i pot­ser massa seri­o­si­tat... Val a dir que una vegada vist l'espec­ta­cle, tot això no té cap importància, espe­ci­al­ment pels que dor­mien! De manera que els espec­ta­dors, en gene­ral, van sor­tir-ne encan­tats.

Alguns dels comen­ta­ris cai­guts entre copes són impa­ga­bles: aquest (Ollé) t'agafa la guia telefònica i et fa un espec­ta­cle! Per mi aque­lla mossa ha matat la vaca cega! I la sen­sa­ci­o­nal con­versa entre dues vene­ra­bles dames: no em diguis que aquest Mara­gall no és l'antítesi de l'altre! De quin altre? L'Ernest! Aquell que ha fac­tu­rat l'ense­nya­ment cap al des­as­tre! Deu ser una diferència biològica! Sí, la que hi ha entre l'eco­no­mia i el pen­sa­ment! Cent anys de degra­dació!

Com veieu, nit ino­bli­da­ble, magnífica.