Els monstres ocupen Sitges
Des de ‘Monsters' fins a ‘A serbian film', pel festival van desfilar ahir tota mena de criatures terrorífiques
Els monstres es van deixar veure ahir per Sitges, en el sentit literal i metafòric del terme. Si la pel·lícula de ciència-ficció Monsters relata una invasió d'alienígenes involuntàriament provocada per la NASA, fora de concurs es va presentar la controvertida A serbian film. Àngel Sala, director del festival, va crear expectació al voltant d'aquesta pel·lícula afirmant que l'ha vist un cop i no pensa veure-la mai més. De motius en té: aquesta mostra del nou cinema de terror serbi, dirigida per Srdjan Spasojevic, és un film de violència extrema i explícita, amb assassinats, violacions, pedofília i incest. No hi ha reflexió ni crítica més enllà de la repugnància que provoquen les imatges. La qüestió és com s'ho pren el públic, i el de Sitges de vegades té reaccions que provoquen perplexitat. Abans-d'ahir mateix es van sentir aplaudiments quan un cotxe va atropellar un nen a La posesión de Emma Evans, una producció de Filmax rodada en anglès sota la direcció del català Manuel Carballo i protagonitzada per actors britànics i irlandesos. Allunyant-se de la tendència general del terror i del cinema sobre exorcismes, del qual s'han vist uns quants exemples a Sitges, Carballo filma amb un estil naturalista que evita el recurs fàcil dels ensurts: ni cops de so, ni aparicions sobtades de criatures terrorífiques que fan saltar l'espectador de la butaca. La seva és una història de terror quotidià, que transmet sensacions en lloc de buscar descàrregues d'adrenalina. “He volgut filmar el tema dels exorcismes des del naturalisme i el realisme”, va explicar Carballo, per a qui “l'aroma del documental potencia els aspectes d'horror de la pel·lícula”.
Més monstres a concurs
Els monstres també s'han deixat veure en la secció Oficial Fantàstic Competició. Tot i que ja se'ls esmenta en l'explícit títol de Monsters, i que són el motor de l'acció d'aquesta producció britànica de ciència-ficció, els alienígenes tenen un paper secundari. Gareth Edwards dirigeix amb bon pols una pel·lícula que s'interessa molt més per la història d'amor dels protagonistes que pels extraterrestres amb forma de pops voladors. I que, com molts altres títols del gènere, és una metàfora per parlar d'altres coses: en aquest cas, la immigració. Una part de Mèxic i els EUA estan aïllats per un gran mur que vol impedir que la invasió d'alienígenes s'estengui.
We are the night s'acosta a les criatures de moda, els vampirs, des d'una perspectiva més adulta que la saga Crepuscle: se submergeix en l'efervescent nit berlinesa i els seus circuits de clubs i festes, per presentar-nos un quartet de vampires sexis i amants de la festa i els luxes. Més a prop de L'ànsia de Tony Scott i David Bowie que de la perspectiva gòtica dominant en el subgènere de xucladors de sant, la pel·lícula dirigida per Dennis Gansel aposta per una combinació de terror, comèdia i romanticisme que només funciona a mitges.
Ahir es va poder veure també la producció de Corea del Sud The housemaid, dirigida per Im Sang-Soo, que va competir en el passat Festival de Cannes. La història d'una treballadora domèstica d'una luxosa mansió, que manté relacions sexuals amb el pare de la família, deriva des del melodrama (més efectiu i absorbent) cap a un terror més convencional.
