Suau i tou

El dar­rer disc del con­golès Lokua Kanza, Nkolo, és una delícia. Les veus d'aires de gos­pel hi dibui­xen melo­dies i har­mo­nies sub­tils i sere­nes per damunt d'una ins­tru­men­tació mini­ma­lista, sen­zi­lla i eficaç. El con­cert a L'Audi­tori d'aquest músic que actu­al­ment viu a la ciu­tat bra­si­lera de Rio de Janeiro es pre­sen­tava com el plat fort d'un Fes­ti­val de Músiques del Món que, per segon any con­se­cu­tiu, està dedi­cat ínte­gra­ment a l'Àfrica, i espe­ci­al­ment a l'Àfrica sub­sa­ha­ri­ana.

Però a l'hora de la veri­tat, tot l'encant del reper­tori gra­vat no va aca­bar de plas­mar-se en el directe del nos­tre artista, amb una música massa decan­tada cap al pop imper­so­nal i sense ares­tes.

L'ama­ble resul­tat feia pen­sar més en un pro­grama radiofònic d'auto­a­juda que no pas en el riquíssim i selvàtic arbre de les músiques que s'escam­pen per tota la geo­gra­fia de l'Àfrica Negra. Són els ris­cos de l'ano­me­nada world music, que tan sovint cau en la mono­to­nia i l'auto­com­plaença de pro­pos­tes que no són ni carn ni peix.

Lokua Kanza té una molt bona veu, càlida i amb deno­mi­nació d'ori­gen afri­cana, i s'ha for­mat musi­cal­ment en dife­rents ciu­tats i camps estilístics i ha escrit bones cançons. També cal tenir en compte que l'acom­pa­nya un grup sòlid, del qual forma part la seva filla com a corista.

A pri­ori, tots els ingre­di­ents neces­sa­ris per convèncer. Però al con­cert de L'Audi­tori hi van sobrar les pre­sen­ta­ci­ons tirant a tòpiques, es va abu­sar del recurs de fer can­tar el públic tor­na­des engan­xo­ses i s'hi va tro­bar a fal­tar una cosa que és la sal de la música popu­lar: allò que en diuen grapa.