Rares badomies

Una bona claca, entre la qual hi havia la família Claret, va ovacionar reiteradament la fi de Badomies, un dels espectacles de l'edició d'enguany del Cos que més expectació havia aixecat. Coproduït pel Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i l'Escena Nacional Andorrana, Badomies es va representar dissabte passat en un Teatre Bartrina que va registrar una bona assistència de públic tot i que no es va arribar a omplir l'aforament.

La cronista no hi podia faltar, evidentment, perquè sempre es mostra molt interessada en tot allò en què el CAER s'implica fins al moll de l'os. D'entrada cal dir que l'autèntica protagonista de l'obra és la música, obra de Miquel Àngel Aguiló, el músic i compositor mallorquí responsable, entre altres partitures, dels arranjaments simfònics de les cançons d'Antònia Font que es van recopilar a Coser i cantar. La música i, en segon lloc, els sis músics que la interpreten, autèntics prodigis de músics-actors capaços de tocar violins, violes, violoncels i contrabaixos ajaguts a terra, damunt una bàscula circense o fent saltets per l'escenari i no pas asseguts, com correspon a una formació de cambra. Entre aquests músics hi ha Sergi Claret, director musical de l'obra, i Jordi Claret, fills del gran violinista andorrà Gerard Claret, que era al teatre. El tercer al·licient és la presència d'Alba Sarraute, actriu excèntrica, acròbata, pallassa i virtuosa del saxo i el clarinet a qui a Badomies, però, li falta un punt de contenció per a un muntatge que, se suposa, està basat en cinc faules de La Fontaine que no es narren sinó que demanen a l'espectador que faci l'esforç d'anar destriant-les de la música. És un muntatge subtil i elegant (molt encertat el vestuari, que rememora el segle XVII, el segle de La Fontaine) al qual Sarraute dóna un punt massa tosc que grinyola una mica. I a més, les poques coses que diu gairebé no s'entenen o potser és que amb l'edat la cronista es va tornant dura d'orella. Això sí, a Badomies es nota que l'elenc i la directora, Ester Nadal, s'ho van passar pipa preparant el muntatge per la joia i optimisme que traspua. Un espectacle, però, que alguns cops fa la sensació de batibull, de voler abastar massa registres i gèneres i que, en definitiva, deixa algun buit en l'espectador.

Aquest buit que li va quedar a la cronista el va omplir ràpidament el muntatge que es va representar immediatament després a l'Orfeó Reusenc, Carmen, un nou invent de Jaume Policarpo, ànima de la companyia valenciana Bambalina Teatre Practicable, de la qual els espectadors més devots del Cos coneixen la solvència i qualitat. Carmen és una recreació del mite de Mérimée, immortalitzat després per l'òpera de Bizet i que està magníficament interpretat pels actors i manipuladors de titelles David Duran, Mercè Tienda i Josep M. Zapater. A destacar, per original (com a mínim la cronista no ho havia vist mai abans), l'escena d'una humana fornicant amb un titella. Però no cal que hi corrin. Els muntatges del Cos només es representen una vegada i prou.