El plaer de conèixer uns quants difunts

Per segon any consecutiu, la regidora Pont, que ho és de Cultura, Festes i Cementiris, ha donat l'ordre d'organitzar una ruta dramatitzada i nocturna pel cementiri de Reus amb motiu de la festivitat de Tots Sants. La ruta es farà demà i divendres però no cal que l'amable lector hi corri per reservar una entrada perquè resulta que la capacitat ja està al límit des de fa dies. Tanmateix, la cronista va poder assistir dilluns a la nit a l'assaig general i va comprovar que la proposta és la mateixa que l'any passat, amb una excepció: els actors i actrius de la companyia La Gata Borda que guien els assistents per làpides, mausoleus, mastabes, panteons, esteles, capelles, tombes i nínxols fan veure enguany que són dos experts i una mossa d'esquadra que es passen tota l'estona parlant dels robatoris d'obres d'art. I per què ens arrien aquesta xerrameca, amb referències incloses al famós lladregot Erik el Belga?, es preguntava la cronista, més preocupada perquè no se li apagués el fanalet (bufava un vent fort i fred, dilluns a la nit al cementiri) i per no agafar una pulmonia que no pas per saber quantes obres d'art es van robar l'any passat. Doncs tal vegada, es contestava ella mateixa mentre li carrisquejaven les dents, perquè hi hagi interès polític a insistir en el gran valor patrimonial del cementiri, l'únic dels voltants que ha estat reconegut pel Consell d'Europa. Així, doncs, mentre la mossa i els altres dos anaven comprovant que l'Erik no hagués robat alguna escultura del cementiri, els assistents s'anaven trobant amb un seguit de personatges que explicaven breument què hi feien, allà. Així, i com ja va succeir l'any passat, la cronista i la resta de públic van tenir el plaer de conèixer, entre altres difunts, dos dels 132 milicians reusencs que el 1838 van morir en un enfrontament contra els carlins a Vilallonga i al Morell, el presumpte assassí del general Prim, una minyona de la família Yglésias-Òdena o dues mortes que recordaven la figura de Josep Sardà i Cailà, gràcies al qual Reus va tenir el primer cementiri general de l'actual regne d'Espanya, és a dir, un cementiri on tothom podia ser soterrat i no tan sols els catòlics que no s'havien llevat la vida. Però l'escena més reeixida i impactant de la ruta és, també enguany, la visió del munt de creus dels enterrats a terra, entre les quals s'erigeixen un seguit de veïns de les primeres dècades del segle XX que expliquen de què van morir, sobretot de malalties que avui tenen cura o ja estan eradicades i dels estralls de la guerra. De la representació també van fer ressaltar aspectes com ara l'esplèndida poca il·luminació del cementiri i la gran força dramàtica del silenci, que només trencaven les paraules dels guies i dels morts i el so d'alguns contrapunts musicals. Una ruta respectuosa i sensible, que agradarà i sorprendrà aquells que tinguin la sort de debutar-hi enguany com a públic.