Tocar la música

Paulo Lameiro és una mena de guru musical d'un projecte que convida nadons i infants de 0 a 5 anys a escoltar i compartir el gaudi de la música. La matriu dels seus espectacles, anomenats de manera inequívoca Concertos para bebés, són un seguit de peces musicals curtes –d'un parell de minuts com a màxim–, especialment conformades per fragments de música clàssica, tot i que també hi trobem versions de pop, rock i música tradicional, amb destacades peces del país natal del director, Portugal. La varietat d'instruments –s'usa des del saxo a l'acordió, passant per l'ocarina i la cavaquinha– és una altra de les característiques d'aquests concerts, en què també hi participen tres veus, una ballarina (russa, per cert) i el mateix director amb intervencions a cappella. La fórmula, patentada per Lameiro el 1988, fa anys que li funciona i des del 1988 els seus Concertos para bebés han voltat amb èxit per tot el món. La darrera parada de la seva gira ha estat precisament Girona, concretament oferint tres concerts dins el marc del festival Temporada Alta i que van tenir lloc diumenge passat.

Si bé per a alguns el format ens recordava els patentats per la línia de DVD Baby Einstein –Lameiro potser hauria de plantejar-se demanar alguna compensació econòmica per ser-ne un precursor–, a diferència d'aquests l'experiència audiovisual té el punt afegit que, evidentment, és en viu i en directe, fet que la fa única i irrepetible. Ja des de la mateixa introducció a l'espectacle –els músics esperen els espectadors al vestíbul del teatre per familiaritzar els més menuts amb els intèrprets– un s'adona que tot plegat serà una experiència musical singular. També quan, tot cantant, el director invita els adults a no adoctrinar els nadons durant el mateix concert amb el típic “això és un clarinet” o “mira la ballarina”... D'allò més efectiva resulta la disposició del públic, que es col·loca assentat en coixins al mateix escenari al voltant dels intèrprets, fet que ajuda a predisposar l'escolta activa del assistents i a contribuir a la vivència de la música. Sens dubte, però, el moment àlgid d'aquests singulars concerts familiars arriba quan els nadons i els infants són animats a tocar físicament els instruments mentre els músics actuen. Aquesta primera experimentació de la vibració i la intensitat del so, i el mateix tacte amb els instruments –amb imatges impagables com són els peuets d'un nadó dins d'un saxo alt en plena actuació– estableix una autèntica catarsi entre músics i audiència. És el moment més màgic d'aquests concerts per a bebès que si pequen d'alguna cosa és que duren poc, especialment per als que fa temps vam deixar de ser infants. També, a diferència d'un DVD –sigui Baby Einstein o no– la llàstima és que no tinguem l'oportunitat de repetir una vegada i una altra un espectacle d'aquestes característiques, perquè, malauradament, lamentem profundament que no hi hagi gaire oferta d'espectacles d'aquesta mena i menys dirigits a aquest tipus de públic.