Ressaca Stendhal

Hi ha crisi. Ho diu la veu del car­rer –que abans tenia el bigo­tet repo­lit de López Vázquez i avui el pírcing labial de la Jenny amb qua­ranta–, ho diuen els mit­jans de tots els colors, els polítics de totes les tendències, els experts de totes les esco­les –apo­calíptics en dife­rent grau–, els qui­romànti­ques, druïdes i san­ters. Hi ha crisi. És unànime. I la pri­mera a posar el cap sota la gui­llo­tina de la pri­o­ri­tat social és la cul­tura. Massa aris­tocràtica per sal­var-se del càstig de les reta­lla­des. La festa ha aca­bat. Con­fir­mat. Lla­vors, què fa el públic emer­gint feliç dels pla­ce­bos que des de fa set­ma­nes pre­para el Fes­ti­val de Tem­po­rada Alta a Girona? Resistència? Nega­ci­o­nisme? Esca­pisme cul­tu­ral? És pos­si­ble. Cadas­cun s'eva­deix com sap, vol i pot. Uns ence­nen la tele com si fos soma de marca blanca i uns altres es dei­xen seduir per l'eclèctica exqui­si­desa de Sal­va­dor Sunyer. Com recent exem­ple, el com­bi­nat de potents dra­gees al·luci­natòries repar­ti­des entre el diven­dres 29, dis­sabte 30 i diu­menge 21 d'octu­bre en dife­rents esce­na­ris de Girona i Salt. L'espec­ta­dor que es va sot­me­tre a la teràpia com­pleta de feli­ci­tat va des­per­tar l'1 de novem­bre amb res­saca estètica, com si li hagues­sin ino­cu­lat una sobre­dosi de síndrome de Stend­hal.

Un cap de set­mana per rea­fir­mar-se en la neces­si­tat vital d'allò que és cul­tura i només sem­bla super­flu. Pot ser que no tot sigui tan embri­a­ga­dor com pretén, però la suma de pro­pos­tes d'aquests tres dies a Girona qüesti­ona seri­o­sa­ment els cap­da­van­ters del rea­lisme pur i dur. El públic no vol antídots con­tra la fan­ta­sia quan la ima­gi­nació, l'espe­cu­lació dramàtica, la màgia pri­migènia se succeïxen en setanta-dues hores amb dife­rents dis­fres­ses i màsca­res.

Pri­mera píndola al·lucinògena: Phi­lippe Genty. És pos­si­ble que Voya­geurs immo­bi­les sigui un per­fecte exer­cici d'estil d'un cre­a­dor que duu dècades viat­jant a món paral·lels que només ell sap com con­ju­rar en un esce­nari. Algu­nes rutes sem­blen gas­ta­des i els minuts s'allar­guen en els camins tri­llats, però aquest mun­tatge –cons­truït sobre un pai­satge de paper cartró– es pre­senta davant el públic amb un pròleg que des­a­fia les regles de l'ana­to­mia. Un con­cert de cos­sos inven­tats que pas­sen per totes les fases de la mons­tru­o­si­tat de les cròniques d'ultra­mar del segle XVII fins a arri­bar a l'ortodòxia física.

Segona píndola: els ger­mans For­man. Amb l'agra­da­ble gust de la sopa de La bara­que encara al pala­dar, l'espec­ta­dor acu­deix a la crida d'Oblu­da­rium, un recinte de fusta aixe­cat al cos­tat de la mura­lla de Girona. Sem­pre va voler ser el per­so­natge d'una novel·la de mis­teri juve­nil i allí està plan­tada la seva fan­ta­sia. Per fora el tea­tre-for­ta­lesa sem­bla el dibuix d'un il·lus­tra­dor clàssic. A din­tre, la fos­cor és un per­so­natge mani­pu­lat pel públic, equi­pat amb dina­mos per a fer fugir les ombres. La inco­mo­di­tat d'una sessió de tarda –amb mares mons­tre obs­ti­na­des a tallar d'arrel la dolça por dels seus fills– queda aviat com­pen­sada per una mà d'imat­ges sub­ju­gants. Pot­ser no és un espec­ta­cle per­fecte, però la hipnòtica dansa d'un cavall de fusta –domat per una ama­zona de grandària natu­ral– i el nom­bre dels Frère Jac­ques com­pen­sen amb escreix totes les imper­fec­ci­ons. Frère Jac­ques, un espec­ta­cle en mini­a­tura en si mateix: comença com un cànon naïf de la cone­guda cançó infan­til, evo­lu­ci­ona cap a un nom­bre de musi­cal nord-ame­ricà i acaba com un sofis­ti­cat joc de tafur.

Ter­cera píndola: Krys­tian Lupa. Sor­pren­dre's per la qua­li­tat del tea­tre del mes­tre polonès és gai­rebé vul­gar. Però la inten­si­tat de la pro­posta de Per­sona. Marilyn és difícil d'expli­car. Un espec­ta­cle que només es pot qua­li­fi­car d'experiència. El tea­tre con­ver­tit en un com­plex moment artístic que passa simultània­ment pel raci­o­cini, l'emoció i la res­posta física. Pell de gallina, per a dir-lo d'una manera més clara. I tot per la incle­ment capa­ci­tat de Lupa de comu­ni­car idees i emo­ci­ons amb imat­ges con­cen­tra­des de sig­ni­fi­cat(el cos del mite devo­rat per les fla­mes, un flaix amb la foto del cadàver real men­tre l'actriu és maqui­llada en directe, la càmera que filma la ren­dició d'actriu davant el per­so­natge) i per la des­ar­mant entrega dels intèrprets, sobre­tot de la pro­ta­go­nista, una esgla­ia­dora San­dra Kor­ze­niak que sem­bla abduïda per la potència física de Marilyn Mon­roe. És Marilyn per la rotun­di­tat car­nal, per la blanca fra­gi­li­tat d'aquest cos enmig d'un entorn hos­til, per l'infan­til refugi de les seves postu­res i la seva veu, per les mira­des fugi­ti­ves. L'hòstia. Per al·luci­nar.