Naciri o el règim

Poc movi­ment, diu­menge a la tarda al Tea­tre de Salt per veure l'espec­ta­cle en àrab, i tra­ducció simultània (bé, això és un dir), de l'autor i direc­tor Said Naciri, un dels actors i còmics més cone­guts del Mar­roc gràcies a les seves paròdies tele­vi­si­ves i espec­ta­cles tea­trals. Com que el web anun­ci­ava que el xou era a les nou del ves­pre, la con­fusió estava ser­vida, i quan els uns tornàvem, els altres just encara hi ana­ven... Però aquests dar­rers devien riure ben poc. Ama­gat dar­rere una cadira blanca, Said Naciri intenta con­nec­tar uns quants endolls per acon­se­guir llum a l'esce­nari, acos­tu­mat a haver d'enfron­tar-se, al seu país, a situ­a­ci­ons d'aquesta mena i empes­car-se solu­ci­ons al vol, paro­di­ava així, de manera sen­zi­lla, l'estat social i polític del Mar­roc. Le Régime c'est nul dóna títol al nou espec­ta­cle en soli­tari, en què esce­ni­fica una sèrie de caòtiques situ­a­ci­ons, nor­malíssi­mes d'altra banda, en què el ciu­tadà entra en una mena de sur­re­a­lisme absurd i quo­tidià, pro­ducte de l'endar­re­ri­ment social acu­mu­lat pel règim. Amb el doble joc de la paraula ‘règim' esce­ni­ficà el mar­roquí en gene­ral i les seves sin­gu­la­ri­tats, enfron­ta­des al dia a dia i al canvi tec­nològic i social. Said Naciri ves­teix de negre, trans­met gran empa­tia i el seu ros­tre i ges­tu­a­li­tat són d'una expres­si­vi­tat agu­sada i bonassa, pro­vo­cant una gran com­pli­ci­tat amb el públic, imme­di­ata. Impro­visa contínua­ment, els temes sal­ten d'una banda a l'altra de la manera més impen­sada, lla­vors tor­nen o des­a­pa­rei­xen, de manera que un no sap mai cap on anirà. La con­fusió ve ama­nida per la pro­xi­mi­tat amb el públic, que intervé quan li dóna la gana, i que sovint pro­voca situ­a­ci­ons ame­nes i diver­ti­des. A tall d'exem­ple: sona un mòbil a la sala i Naciri el demana, es posa a par­lar amb qui ha tru­cat, una dona que pre­gun­tava si el seu marit era allí, Naciri li diu que no, que el marit és en una festa, etc...; també va arre­ple­gar un nin d'un parell d'anys que plo­rava, dema­nant-li que seguís l'espec­ta­cle ell solet, si la cri­a­tura no es va pixar fou un mira­cle... etc. El millor moment, a petició del públic, fou un dels esquet­xos que l'han fet famós, El des­gra­ciat, paròdia que sug­ge­reix un mar­roquí que, mal­grat les evi­dents desgràcies que li suc­ce­ei­xen, nega, una vegada i una altra, ser un des­gra­ciat; ell només accepta tenir mala sort. Pot­ser hi va fal­tar la punta de crítica valenta a la situ­ació dels saha­rauís, però tot­hom s'ho va pas­sar la mar de bé, can­tant, aplau­dint les cançons polítiques: “Per què t'has fet minis­tre, si tu no saps fer res, i tens el cap buit...”, i rient molt, espe­ci­al­ment les dones, a qui Naciri va donar un gran pro­ta­go­nisme. Va dema­nar un aplau­di­ment pels cata­lans i l'aco­llida cul­tu­ral que els fem, i tot seguit la sala es va posar dem­peus per can­tar l'himne del Mar­roc. Amb l'últim gall girà cua i es fongué. Punt i final.