“La cobla es pot fusionar fins i tot amb el rock”

La reacció mentre escolten el disc, lògicament, la desconeixem, però durant els concerts notem que és molt bona. Jo crec que això passa perquè és un producte nou, de qualitat i absolutament català. Estem ajuntant una secció de corda amb una secció de cobla, hi afegim un toc de percussió i un toc d'arpa, i hi apliquem a tot plegat un arranjament adequat.

Són imprescindibles, com ho eren al segle XVII. Cal que hi hagi persones que creguin en la cobla, que tinguin la sensibilitat i els diners suficients per tirar-ho endavant. Si ens haguéssim de refiar de les institucions, malament rai.

L'any passat hi va haver un augment molt important d'audiència, no vam guanyar els valsos però vam fer un bon paper, i enguany han tornat a confiar en nosaltres.

Quan una crisi fa quaranta anys que dura, que és el que jo recordo que fa que diuen que dura, una de dues: o en realitat no n'hi ha o és que forma part inevitable del tarannà d'aquest món. Abans el gran problema era l'edat dels músics, que semblava que no s'havien de renovar mai. Això ha canviat, ara els músics tenen un nivell d'edat baix i un nivell de qualitat alt. El problema és que el públic continua tenint una certa edat i patim perquè se'ns faci més gran i s'acabi.

El món de la cobla i la sardana és un món artístic. Prefereixo tractar-ho com a música clàssica, com a música culta. Nosaltres no formem part ni de les gralles ni de les espardenyes.

La cobla es pot fusionar perfectament amb qualsevol cosa, amb una coral, amb una banda de jazz, amb un grup de rock... La paraula cobla ja ho diu: és una fusió de sons.

Jo componc mirant d'agradar al públic. La música ha de respirar, ser comprensible, per poder-ne gaudir. En el món de la cobla no he escrit gaires coses, però sempre mirant de fer-ho a consciència. El compositor revulsiu potser seria aquell que més aviat busca un trencament. La complicitat del públic a vegades no és l'èxit.

El relleu generacional fa bona pinta. Estic satisfet perquè hi ha molta gent que es dedica al món de la cobla i que està molt preparada. És un punt de normalització que fa trenta anys no es donava. El públic no es rejoveneix però és que també és normal: als anys cinquanta l'única manera d'agafar en públic la mà d'una noia era ballar una sardana.