Mazón no respon

Després de sentir la intervenció d’ahir del president valencià, Carlos Mazón, s’entén perfectament a què es referia el dirigent estatal del PP, Alberto Núñez Feijóo, quan anunciava que “molta gent” se sentiria “parcialment reconfortada” amb el discurs. Mazón no va dimitir quan gairebé tothom ho donava per fet i en poden estar satisfets tots els alts càrrecs i assessors que estan en nòmina del seu govern i ja no han de patir pel manteniment de la repartidora. Això sí, ves a saber si entre els parcialment reconfortats hi ha el mateix Feijóo, que no va enviar ningú de la direcció a les Corts Valencianes segurament perquè la llufa de la dana ja és més enganxifosa que el fum de les castanyes. Una llufa que acompanyarà Mazón sempre més. Tres hores de discurs, gairebé el que a quest home li dura un dinar de treball, li van servir per intentar centrifugar la responsabilitat d’una gestió indefensable però, digui el que digui i es posi com es posi, Mazón és un cadàver polític. I ja se sap que perllongar l’agonia quan el diagnòstic és inapel·lable només serveix per deixar un cadàver en més males condicions. Però tornem als parcialment reconfortats. Aquests dies alguns discursos, a part del de Mazón, també repeteixen de forma recurrent els conceptes “unitat” i “emergència nacional”, segurament n’han pres nota reconfortada gent com Felipe González i José María Aznar, que s’han conxorxat per reclamar públicament una refundació constitucional que serveixi per lligar curt aspiracions com la de l’independentisme català. Tot plegat, també els efectes de la dana, ens porten cap a una altra paraula que fa salivar molt el bipartidisme espanyol: “recentralització”. No ens estranyem que una de les conclusions del drama valencià sigui precisament aquesta: si no saben gestionar les emergències, ens les quedem a Madrid. Els primers interessats en un horitzó de retallades competencials seran gent com Mazón, gens entusiastes amb l’estat del benestar i amb les polítiques públiques que, malgrat tot, ens continuen separant de la llei de la selva capitalista.