I de qui és això que diuen ara?

Triar és trair. Ja ho va avi­sar Fina Masdéu, res­pon­sa­ble de la selecció de tex­tos de Que demà me'n recordi, dime­cres pas­sat, durant la pre­sen­tació de l'espec­ta­cle que es va estre­nar aquest dis­sabte al Tea­tre Bar­trina de Reus. La cro­nista no es podia treure del cap l'avís (triar és trair, triar és trair, com si fos el man­tra del mes) quan en el trans­curs de l'espec­ta­cle hi anava tro­bant a fal­tar noms com els de Rosa Pagès o M. Lluïsa Amorós, que ella hau­ria can­viat gus­tosa pel d'algun de la nòmina d'autors locals esco­llida per al mun­tatge. Però ja se sap que no hi cap tot­hom en un espec­ta­cle de prop d'una hora i que la llista d'escrip­tors reu­sencs és llarga i fecunda (ara penso en el Jordi Folck i el Jordi Cer­vera o en la fa poc pre­mi­ada Coia Valls, i així no aca­baríem mai). Que demà me'n recordi va agra­dar, en línies gene­rals. Té una excel·lent fac­tura visual, en con­junt, i un ritme que no decau mai, sobre­tot si es té en compte la sam­faina d'èpoques i estils a què per­ta­nyen els escrip­tors i escrip­to­res esco­llits. I té per damunt de tot les bones inter­pre­ta­ci­ons de Rosa Mateu (direc­tora també de l'invent) i Santi Mon­real, els quals van dir el vers amb una excel·lent dicció, cosa que hau­ria de ser nor­mal si són actors pro­fes­si­o­nals però que resulta que no ho és tant, de nor­mal, que hi ha molts actors d'avui en dia que no saben dir ni el vers ni res. Va ser deliciós el breu diàleg que van inter­pre­tar de Cap­ves­pre al jardí, obra tea­tral de Ramon Gomis que la cro­nista va veure ja fa una pila d'anys al mateix Bar­trina en un mun­tatge del Tea­tre Lliure. Bons balla­rins i molt bona música, cre­ada per a l'ocasió per Josep M. Borràs i inter­pre­tada per ell mateix i per Ramon Balasch, un músic que també fa d'actor (des­con­cer­tant, i inqui­e­tant, la broma de fer reci­tar a un home­not bar­but com ell el monòleg La dar­rera nina, de Pere Cavallé). Va ser emo­ci­o­nant escol­tar cançons basa­des en poe­mes dels nos­tres autors. I s'ha de reconèixer l'esforç per tro­bar per a cada text el movi­ment i core­o­gra­fia ade­quats. I la gent de Juan­de­s­a­fi­nado Pro­duc­ci­ons va demos­trar un cop més la seva perícia en la rea­lit­zació d'audi­o­vi­su­als.

El tea­tre estava ple com no podia ser de cap altra manera quan les cam­pa­nes del reu­sen­quisme toquen a some­tent. Hi havia alguns dels escrip­tors repre­sen­tants (Aràntzazu Fonts, Aleix Cort o Jordi Agràs), als quals la cro­nista suposa que va com­plaure veure els seus tex­tos dalt d'un esce­nari. El públic va dis­pen­sar una bona aco­llida a la pro­posta però també una mica de fre­dor. Perquè, és clar, hi va haver alguns errors, el més impor­tant dels quals que no s'indiqués el nom de l'obra i l'autor del text a què es feia referència en cada moment perquè la cro­nista no ho coneix tot dels lite­rats reu­sencs i li hau­ria agra­dat saber de qui és això que estan reci­tant ara, que li està agra­dant molt i demà anirà a treure'n el lli­bre de la bibli­o­teca. Hi ha qui va tro­bar exces­siu el pes de l'audi­o­vi­sual, però ja sabem que som al segle XXI i que l'audi­o­vi­sual s'està men­jant la dra­matúrgia. Però la cro­nista va tro­bar que Que demà me'n recordi (la veu de Gabriel Fer­ra­ter sí que va ser incon­fu­si­ble en el mun­tatge) és un bon espec­ta­cle, del qual se n'hau­rien d'haver pro­gra­mat més fun­ci­ons (diu­menge a la tarda, per exem­ple). Cal espe­rar que el fes­ti­val Taca d'Oli, el CAER i la colla de la Mateu pro­gra­min cada edició del fes­ti­val un mun­tatge poètic. Va bé per a l'auto­es­tima. Gràcies.