anàlisi
Cirici, Hedy Lamarr i la immortalitat
De tant en tant encara faig un tast llarg d'El temps barrat (Destino, 1973), el llibre de memòries del crític d'art i polític Alexandre Cirici Pellicer. El text és una de les poques coses que crec que encara conservo de l'herència d'estudiant junt amb algunes amistats, el record boirós d'algunes tardes perdudes al Café Glaciar o el de les gresques a mitja tarda d'un qualsevol dia de la setmana en un qualsevol tuguri a tocar de les Rambles. Amb aquelles memòries l'autor de la magnífica guia Barcelona pam a pam va guanyar el premi Josep Pla de 1972, quan els guardons encara s'anaven a recollir vestit d'etiqueta i als aparadors a penes hi havia un grapat de títols amb els quals celebrar la resurrecció temporal i fictícia de la nostra llengua i literatura.
Afirmava Cirici en els preliminars del seu llibre que no tenia sentit escriure si no era per ajudar a l'acostament cap als confins dels desigs i les esperances. Al capdavall, viure consisteix en certa manera a desitjar i a esperar quasi de forma permanent, mentre dormim fins i tot. Escriure una vida, no importa la de qui ni amb quina traça, ben mirat no deixa de ser una estranya operació de fixació d'aquests sentiments en una mena de suposada eternitat, sovint també un darrer acte de rebel·lia contra la fi coneguda i esperada.
El temps barrat em va descobrir una Barcelona tan convulsa com fantàstica. La del xarleston i la dels primers falangistes a la universitat submergits en una aurèola de salvatge modernitat, la dels music halls del Paral·lel, la de les posades de llarg de les noietes de la burgesia a la part alta del carrer Muntaner, més amunt de la Diagonal, la del futurisme, la Barcelona republicana i la de la guerra... El cinema, com una mena de gran somni domesticat concebut per a distraure la humanitat sencera de les seves ànsies exterminadores, formava part també d'aquell univers local que estava a punt d'ensorrar-se, de dir adéu per sempre més a Europa. Cirici, cinèfil apassionat, recordava el Napoleó de Gance, El cantor de jazz, L'àngel blau de Van Sternberg, els films de René Clair o les pel·lícules de la Garbo. Altrament, mai no es va atrevir a explicar que havia anat a veure Èxtasi de Machaty. “Naturista i pesat”, escriu del film de l'hongarès, “però amb les impagables escenes de la seva dona, la futura Hedy Lamarr, nua, corrent pels prats amb els cavalls, o els primers plans de la seva cara filmats en un moment d'orgasme real”. El paràgraf encara té el poder de traslladar-nos a la sala fosca d'un cinema enmig de la ciutat i de remetre'ns al desig bategant d'una altra pell, de la bellesa, mentre a fora, a plena llum del dia, el món s'esquerda secretament, projecta massacres, fúria i oblit. Cada bocí del text de Cirici és una porció d'immortalitat. La jove Lamarr també l'aconseguí, la immortalitat, i encara ara corre nua amb la pell mullada pels prats assolellats de l'estiu, darrere del seu cavall quasi perfecte, de potes llargues i crinera suau que de cop ha embogit amb el renill proper d'una egua solitària. Lamarr immortal, fresca, petita i fràgil, bella, només a un clic de ratolí, tan lluny i tan a prop, a una dècima de segon del present, atrapada en l'eternitat, en l'Olimp immens de la xarxa cibernàutica.