Fer xerrar l'art

Segurament no seran les millors exposicions que he vist, però sí les tres que m'han fet sortir diferent de com hi havia entrat. Una va ser al Macba: William Kentridge, on l'autor sud-africà presentava amb dibuixos i animació un treball basat en el rebuig al racisme; Nou ghetto americà, també al Macba, de Camilo José Vergara, una exposició fotogràfica que mostrava com ha evolucionat el sentit de la protecció domèstica a les llars dels Estats Units i Una cambra pròpia, exhibida al Museu d'Art de Girona el 1999, amb el comissariat de Glòria Bosch i Susanna Portell.

Aquesta darrera mostra transportava al que en essència és l'art: un conjunt de sensacions provocades per matèria real amb significació metafòrica, objectes que són i no són el que són, suggeriments, vinculació amb altres vessant creatives, pensament i predisposició de l'espectador a participar en l'exposició com a element indispensable en el procés artístic.

Glòria Bosch, actual directora artística dels espais d'exposicions de la Fundació Vila Casas, té l'ofici de crítica d'art –en els seus inicis publicava a El Punt–, comissària d'exposicions, curator i altres denominacions que vénen a expressar el treball de la persona que sense ser explícitament artista fa de l'art la seva matèria laboral. Bosch, al llarg de la seva trajectòria, ha fet palès que l'art transcendeix sovint els seus creadors i que és una matèria en transformació, i per tant viva. Això és el que diferencia l'art del que no ho és (sovint davant l'estranyesa d'una proposta que no acaba d'entendre, molta gent es fa la pregunta «però això és art?»). Glòria Bosch ha volgut donar noves significacions a obres que semblaven que eren del passat i que no tenien res a dir en el present. Al capdavant del Museu d'Art de Girona feia conversar talles religioses amb propostes molt més contemporànies. Un treball que no va ser prou entès i que fins i tot va aixecar certa polèmica. Per fer aquestes trobades d'accents artístics diferents, Bosch convidava a fer de comissaris d'exposicions gent de fora del món d'art, com ara l'actor Jordi Boixaderas i el cantant Gerard Quintana. Amb aquests ingredients, l'esclat multidireccional de percepcions artístiques diverses provocava una llum diferent a peces que fins aleshores havien tingut una tonalitat molt definida. L'apropament transdisciplinari ha estat una de les característiques del seu treball. Al catàleg de l'exposició Cegueses (una altra de les col·laboracions amb Portell), especialistes de diferents branques parlaven de com s'ha tractat la ceguesa des de la ficció creativa; a M'escriuràs una carta feia de la paraula un pigment, i a Llistes d'espera expressava mitjançant la creació artística un dels grans conflictes de la medicina pública. Aquesta mostra la va presentar a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, que a més de promoure el Projecte Art, impulsa el Projecte Salut, dedicat al món sanitari. L'últim embolat de la Bosch té una visualització acabada de fer. La setmana passada es va inaugurar el darrer projecte de la Fundació Vila Casas: l'espai de pintura contemporània Can Framis, al 22@ barceloní. La seva feina i la del seu equip ha estat construir nous discursos a partir del gest previ d'un col·leccionista (Antoni Vila Casas).

Aquestes noves visions democratitzen l'art en penjar noms de relleu amb altres no tan considerats (el que ha provocat certa irritació d'egos), i expliquen noves històries que fins i tot poden sorprendre els mateixos artistes, la qual cosa confirma que l'art en si mateix és un patrimoni (o hauria de ser-ho) comú.