Hitler i el logopeda

En una escena d'aquesta pel·lícula, el rei George VI d'Angla­terra veu un noti­ci­ari amb imat­ges de Hit­ler i queda boca­ba­dat per la seva habi­li­tat oratòria. No és estrany, ja que ell té pro­ble­mes de tar­ta­mu­desa i això pot afec­tar la seva feina com a monarca, sobre­tot ara que el país entrarà en guerra. Però ja fa temps que està en con­tacte amb un logo­peda de mètodes més aviat expe­di­tius i això pot sal­var-li la pell. Fet i fet, Hit­ler i el logo­peda són la clau d'allò que El dis­curs del rei hagués pogut ser i no és. D'una banda, el film des­a­pro­fita sis­temàtica­ment un inci­pi­ent dis­curs sobre la comu­ni­cació com a gran arma política del nos­tre temps, un apunt interes­sant que Tom Hoo­per deixa de banda per cen­trar-se més en els per­so­nat­ges. D'una altra, ni tan sols en aquest aspecte arriba enlloc: l'enfron­ta­ment entre l'aspi­rant a actor fra­cas­sat que ara ense­nya a par­lar als altres i el polític que vol uti­lit­zar la paraula per fins més pro­saics –i peri­llo­sos, cosa que el film mai no gosa dir— és el símbol d'un canvi d'època que el film no sap reflec­tir en cap moment.

Que­den, doncs, unes imat­ges en apa­rença ele­gants i en rea­li­tat rutinàries, uns actors sol­vents cap­fi­cats en allò que se'n diu un “duel inter­pre­ta­tiu”, i un mis­satge sobre la superació que pot anar molt bé per apu­jar els ànims de la població en temps de crisi. Perquè la sen­sació amb què aquest crític ha sor­tit del cinema és la d'haver estat veient més un pro­ducte pre­fa­bri­cat que una pel·lícula, però també una enga­nyifa que, amb l'excusa de par­lar del poder en ter­mes pla­ners, l'acaba miti­fi­cant, com sem­pre passa quan no es vol ser cons­ci­ent del mate­rial amb què s'està jugant.