Simfonies imparelles

La música de Schu­mann ocu­parà un lloc des­ta­cat en la pro­gra­mació dels pro­pers mesos a L'Audi­tori, la qual cosa mai no pot ser motiu de queixa per al melòman sen­si­ble, no deba­des el com­po­si­tor ale­many és un dels gegants del Roman­ti­cisme. A més, per si cal una excusa, en puri­tat el seu bicen­te­nari encara no ha aca­bat, ja que l'autor de Dich­ter­li­ebe va néixer el 8 de juny de 1810. Pablo González diri­girà amb l'OBC les qua­tre sim­fo­nies, tot i que, essent molt prim­mi­rat, és una llàstima no haver apro­fi­tat l'ocasió per ofe­rir també peces orques­trals menys divul­ga­des com la pri­me­renca Sim­fo­nia Zwickau, l'Ober­tura, Scherzo i Final, alguna ober­tura com Her­mann und Dorot­hea o, posats a dema­nar, ja que és gra­tis, la música inci­den­tal de Man­fred.

La pri­mera entrega de la inte­gral aple­gava les sim­fo­nies senars i, curi­o­sa­ment, els resul­tats també van ser impa­rells. La Pri­mera va estar als antípodes de l'astènia pri­ma­ve­ral, però el deves­sall d'ener­gia alli­be­rat per la batuta va pecar d'infle­xi­bi­li­tat, les dinàmiques van ser poc vari­a­des i el so glo­bal –fins i tot tenint en compte la sovint cri­ti­cada habi­li­tat orques­tra­dora de Schu­mann– massa grui­xut (la fusta va que­dar massa en segon pla). Tot i que en la versió de la Renana no van fal­tar alguns accents exces­si­va­ment brus­cos, l'ímpetu de Pablo González va estar més ben con­tro­lat ja des d'un pri­mer movi­ment d'àmplia volada. En manta oca­si­ons, el direc­tor titu­lar de l'OBC va saber fer can­tar la secció apro­pi­ada segons el pes del dis­curs musi­cal, i el quart temps, amb el seu ben tro­bat equi­li­bri entre solem­ni­tat i seve­ri­tat, va ser un bon pòrtic al joiós final. En un mes, la con­clusió.