“Quan m'embarco en un projecte és perquè hi confio i crec que funcionarà”

Una sor­presa. És la gran sort d'aquesta feina i de ser molt desor­de­nat. Em llevo i vaig a la ràdio. Fem el pro­grama en directe, després pre­paro coses per l'endemà i a la tarda a vega­des m'apa­reix una reunió que no recor­dava. Sem­pre hi ha coses per fer.

No sóc cap apas­si­o­nat dels mit­jans. Sóc un apas­si­o­nat de l'humor i l'entre­te­ni­ment i els mit­jans em per­me­ten fer arri­bar això a un gran públic. Amb 14 o 15 anys vaig començar a fer ràdio, però no perquè m'agradés molt la ràdio...

Les coses arri­ben soles si tre­ba­lles i fas bé el que t'agrada. No m'havia pro­po­sat res, segu­ra­ment perquè quan vaig començar a Ràdio Vol­tregà amb 14 anys no sabia ni què era el Fri­candó mati­ner. S'ha de dir que rela­ti­vitzo molt totes les coses i sé que tre­ba­llar a RAC105 és una gran sort, però no deixa de ser la meva feina. Crec que és neces­sari des­mi­ti­fi­car una mica el pano­rama audi­o­vi­sual.

Hi ha molta gent que tre­ba­lla a grans empre­ses d'altres sec­tors i no se'ls dóna cap importància. Vull dir que per mi no ha supo­sat res en con­cret, sim­ple­ment la pos­si­bi­li­tat de fer la meva feina, donar-la a conèixer i retro­a­li­men­tar altres ves­sants de la meva car­rera com el tea­tre.

El Fri­candó és el resul­tat d'un tre­ball en equip, però que té un engra­natge molt con­so­li­dat. Vull dir que cadascú té el seu paper molt deli­mi­tat, sí que posem coses en comú, par­lem i ens reu­nim, però cadascú tre­ba­lla d'una forma bas­tant indi­vi­dual. Cada locu­tor porta el seu pro­ducte i en Vador Lladó, d'una manera molt àgil i intel·ligent els va des­co­brint a l'antena. Jo cada dia quan acabo el pro­grama repasso l'actu­a­li­tat, busco alguna notícia que em sor­pren­gui o que sigui cri­ti­ca­ble i intento crear alguna peça que em faci gràcia a mi i que li pugui fer gràcia al públic del Fri­candó.

Des de ben petit que ja en feia i a par­tir dels 14 o15 anys vaig començar a dedi­car-m'hi més. Sim­ple­ment m'agra­dava i em resul­tava fàcil.

S'acon­se­gueix tre­ba­llant, dedi­cant mol­tes hores als teus pro­jec­tes, sent una mica hàbil a l'hora de pre­veure què et convé més a cada moment i, sobre­tot, cre­ient molt en el que fas. Hi ha molta feina que la gent no apre­cia. Però sense el Kisca Kisca, sense les actu­a­ci­ons cutres amb 7 o 8 per­so­nes de públic, no hi hau­ria hagut després el Capi­tol.

Tenia ganes de fer un espec­ta­cle d'humor, però no volia fer un monòleg con­ven­ci­o­nal. Com sem­pre que tre­ba­llo, vaig escriure coses que em fan gràcia a mi. Quan faig les coses no em pro­poso mai res en con­cret, les faig perquè em ve de gust i perquè crec que és un bon moment per fer-les. Quan vaig escriure Jo tinc un amic que... estava tre­ba­llant a El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaix­bac. Tenia les tar­des lliu­res i vaig pen­sar: ‘Em ve de gust i tinc un mitjà de comu­ni­cació que em pot aju­dar a donar-li difusió, és el moment'.

Sí, una mica sí. Però no m'agrada par­lar d'èxit. M'agrada més par­lar de coses que fun­ci­o­nen. Ho dic perquè hi ha coses que tenen molt èxit i no fun­ci­o­nen, com per exem­ple la Power Balance. Podríem dir que estic sorprès de com ha fun­ci­o­nat l'espec­ta­cle, tot i que esta­ria més sorprès si no hagués fun­ci­o­nat, perquè el vam crear pre­ci­sa­ment perquè fun­cionés. Estic con­tent i sorprès del nom­bre de per­so­nes que han vin­gut, però real­ment jo con­fi­ava que la res­posta del públic seria posi­tiva.

Ho dic perquè en el món del tea­tre acos­tuma a haver-hi una falsa modèstia i la gent diuen coses com: “No m'espe­rava que agradés tant...”. I em pre­gunto: “Si no espe­ra­ves que agradés, per què ho vas fer? Perquè no hi vingués ningú?”. Tot es fa pen­sant que agra­darà i que hi vindrà gent. Les sor­pre­ses arri­ben quan el que a tu t'agrada resulta que a la resta de gent no. Però que a la gent li agradi el que a tu t'agrada en prin­cipi no és sor­pre­nent. No sé si m'explico. Vull dir que les sor­pre­ses en prin­cipi vénen pels fra­cas­sos i no pels èxits, excepte que hagis creat una cosa en la qual ni tu mateix con­fi­a­ves i lla­vors sigui un èxit. Quan m'embarco en un pro­jecte és perquè hi con­fio molt i perquè crec que fun­ci­o­narà.

Ha estat una gran experiència. La rutina d'anar cada dia al tea­tre, de fer mol­tes fun­ci­ons... El tea­tre no deixa de ser un ofici que amb la pràctica es millora. A nivell per­so­nal he cone­gut grans pro­fes­si­o­nals de qui he après mol­tes coses. No em refe­reixo només a actors, parlo també de tècnics o aco­mo­da­dors.

Tinc una idea per a un nou espec­ta­cle, però encara no hi estic tre­ba­llant. Crec que Jo tinc un amic que... encara té una vida molt llarga. Encara he d'apren­dre mol­tes coses, m'agra­da­ria domi­nar molt bé el fet de pujar a un esce­nari quan em posi a tre­ba­llar en l'espec­ta­cle següent. És per això que encara no hi tre­ba­llo ple­na­ment. Pri­mer he d'apren­dre algu­nes coses més d'aquest.

Jo sem­pre dic que pre­fe­reixo el tea­tre perquè la res­posta del públic és imme­di­ata i la pots per­ce­bre. On gau­deixo més és en la rèplica, a variar coses i impro­vi­sar segons la res­posta de la gent. Tot i així tant la tele­visió com la ràdio també tenen la seva màgia. Són coses dife­rents. Tam­poc faig el mateix a la tele­visió que al tea­tre, cada mitjà té el seu pro­ducte.

Sí, sem­pre.

No ho sé, però segur que sí perquè l'expressió “al llarg del temps” és molt gran. Suposo que els romans no feien acu­dits sobre l'AVE. Tot i que els hi hagués anat bé amb el tema de “l'ave Cèsar”. L'humor és un retrat de cada moment i ha de can­viar per força. És natu­ral, si jo et faig un monòleg sobre els egip­cis, i et dic que el per­gamí anava fatal per escriure perquè se t'anava enrot­llant, no et farà gràcia perquè no ho conei­xes i segu­ra­ment no has escrit mai en un per­gamí. En canvi al Tutanka­mon segur que s'hagués par­tit la caixa.

L'humor ser­veix per a mol­tes coses, entre altres per quei­xar-te del que no t'agrada, per entre­te­nir-te i entre­te­nir i perquè és neces­sari, és un exer­cici de salut i des­in­to­xi­cació. No pots pren­dre't la vida sem­pre seri­o­sa­ment, podries parar boig.

La vida és pos­si­ble sense humor, evi­dent­ment, si no els humo­ris­tes seríem molt impor­tants, més que els met­ges fins i tot. De fet la vida és pos­si­ble amb una cèl·lula i ja està. Tot i que la vida sense l'humor seria una mica avor­rida. Però les vides sense humor a mi em fan gràcia. És curiós perquè la gent que no té sen­tit de l'humor fa molt de riure.

Em fa molta il·lusió perquè és dels pocs pro­gra­mes de la tele que em fan gràcia. Era un gran admi­ra­dor de l'APM? i m'agrada molt for­mar part del pro­jecte i estar en con­tacte amb grans pro­fes­si­o­nals com Gui­llem Sans, el seu direc­tor.

Més que l'humor català, exis­tei­xen els refe­rents cata­lans i el back­ground d'una cul­tura. És com el tema dels egip­cis i els romans que et comen­tava abans. Però no m'agrada eti­que­tar-ho com a “humor català”. Perquè si no es donen coses estra­nyes. Bue­na­fu­ente? Què està fent? Humor català en cas­tellà? O com que el fa per tot Espa­nya és humor cas­tellà? No ho sé. Bue­na­fu­ente té un estil, Tea­tre de Guer­ri­lla en té un altre i Rubi­a­nes en tenia un altre. Tots són cata­lans i el seu humor sim­ple­ment és el seu.

No tinc refe­rents en el sen­tit d'emmi­ra­llar-me en altres pro­fes­si­o­nals. Sim­ple­ment sóc con­su­mi­dor. Però quan tre­ba­llo no penso vaig a fer això que ho feia l'Euge­nio i li fun­ci­o­nava molt bé. Jo sóc con­su­mi­dor de Bue­na­fu­ente, de Rubi­a­nes, d'Euge­nio, de Capri, de Monty Pyt­hon, de Rowan Atkin­son i ho sóc igual que de les bro­mes que fa el meu pare dinant. Tot aquest con­sum et crea una manera de fer incons­ci­ent.

No tinc cap pro­jecte de futur a banda de pas­sar-m'ho bé. Ja sigui en el que estic fent ara o fent de cai­xer al Caprabo.