Roca justiciera

Amb Trains­pot­ting, Danny Boyle va donar la impressió de voler esde­ve­nir una mena de Taran­tino bri­tish, trans­for­mant una intriga sobre el submón d'Edim­burg en una explosió de focs d'arti­fici que forçaven els modes de repre­sen­tació de la imatge cine­ma­togràfica fins a límits inver­sem­blants. Amb Slum­dog milli­o­naire, vam des­co­brir que Boyle també podia dur a terme aquesta vio­len­tació en el ter­reny moral, con­ver­tint la misèria en un espec­ta­cle abso­lu­ta­ment man­cat de referències tant ètiques com estètiques. Amb 127 horas, les seves man­can­ces es posen al des­co­bert més que mai: la història real d'Aron Rals­ton, un alpi­nista el braç del qual va que­dar atra­pat en una roca durant una excursió per les mun­ta­nyes d'Utah, es vol pre­sen­tar com un tour de force sobre la sole­dat de l'home enfron­tat a les for­ces de la natura mal­grat que només es tracta d'una altra exhi­bició for­ma­lista de Boyle i, el que és pit­jor, una faula reac­cionària al vol­tant de la família, el pecat i la redempció.

Si Boyle fos Scor­sese o Paul Sch­ra­der o, ja no diguem, Hitch­cock o Robert Bres­son, pot­ser la seva pel·lícula hau­ria arri­bat a ser alguna cosa així com una odis­sea èpica al vol­tant de la culpa i el pene­di­ment com a con­demna inhe­rent a la con­dició humana. La pro­posta que ens pre­senta, al con­trari, uti­litza tota mena de trucs visu­als (pan­ta­lla divi­dida, flash­backs al·luci­nats, imat­ges dis­tor­si­o­na­des) per tal d'evi­tar que­dar-se a soles amb el seu per­so­natge, cosa que es mos­tra incapaç de fer. I el con­tin­gut d'aquests afe­gits trans­for­men la paràbola en admo­nició: si vas d'excursió, no t'obli­dis de tenir infor­mats els teus pares d'on ets, ni de que­dar bé amb la teva xicota, no sigui que una pedra jus­ti­ci­era et faci refle­xi­o­nar res­pecte a això.