Foc als dits

No se li va esbor­rar el som­riure a Ber­nat Font quan es va ado­nar que la data de pre­sen­tació del seu pri­mer disc al Jam­bo­ree, The Shout (Switt Records), coin­ci­dia amb par­tit de Cham­pi­ons tele­vi­sat del Barça. Amb idèntica teme­ri­tat, aquest pia­nista de 21 anys s'ha apro­piat un segle de tra­dició jazzística per dir la seva amb una natu­ra­li­tat sense com­ple­xos. Amb el padri­natge d'un mes­tre del swing modern com Ignasi Ter­raza, pro­pi­e­tari del segell que l'ha posat en nòmina, Font es va plan­tar a l'esce­nari en com­pa­nyia del vigor rítmic que sem­pre sosté el con­tra­baix d'Ivan Kova­ce­vik i de l'eficiència –més esmorteïda– de Martí Elías a la bate­ria. Cobert amb bar­ret de copa i pro­jec­tant unes ganes d'agra­dar que con­vi­da­ven al con­tagi, el músic va anar repas­sant els temes del seu impe­ca­ble debut dis­cogràfic. La majo­ria –nou d'onze–, com­po­si­ci­ons d'auto­ria pròpia que beuen direc­ta­ment de les fonts pri­migènies del gènere i que s'enfi­len per deri­va­ci­ons bor­des com ara el boo­gie o el rythm & blues. El més exci­tant va ser cons­ta­tar la forma i el con­cepte amb què Font ha assi­mi­lat aquest lle­gat per expres­sar-lo amb un dits que sem­blen treure foc en el seu recor­re­gut pel blanc i negre de les tecles. Són mol­tes les vir­tuts i poderós el poten­cial que fan de Ber­nat Font una de les reve­la­ci­ons més pro­di­gi­o­ses dins l'escena del jazz català dels dar­rers temps. Con­vindrà seguir-lo de ben a prop.