Bach es cruspeix Chopin

Un error de càlcul, un excés de con­fiança, una pro­moció esca­dus­sera o, pot­ser, la suma de tot ple­gat va obli­gar els res­pon­sa­bles de l'anun­ciat Pri­mer Fes­ti­val de Jazz Llatí a reduir la mei­tat del seu pro­grama a l'Artèria de Bar­ce­lona. La sus­pensió a última hora de tots els con­certs pro­gra­mats per a la segona jor­nada va con­cen­trar en les actu­a­ci­ons de Pepe Rivero & Fri­ends i de Paquito Rivera Big Band totes les opci­ons d'èxit. La nit, però, va començar esguer­rada amb la inter­venció inne­cessària i gratuïta del mediàtic Xavier Sardà com a mes­tre de cerimònies. Quan per fi sem­blava que par­lava la música amb l'impacte de la Big Band en escena, el pia­nista Pepe Rivero va desac­ce­le­rar la inten­si­tat d'arran­cada amb el seu intent d'apro­xi­mació a Cho­pin des de la bolerística cari­be­nya. Les qua­li­tats tècni­ques de Rivero resul­ta­ven tan incon­tes­ta­bles com la seva inca­pa­ci­tat per trans­me­tre emoció des del seu esforçat exer­cici d'estil. Per sort no va tri­gar en aparèixer Paquito D'Rivera i la situ­ació es va redreçar de cop gràcies a l'ofici i la desim­bol­tura d'aquest veterà bre­gat en mil i una bata­lles. Davant un reper­tori sense cap uni­tat apa­rent el comú deno­mi­na­dor el van esta­blir els home­nat­ges a refe­rents tan diver­sos com Bebo i Chucho Valdés, Len­nie Tris­tano, Ernesto Lecu­ona i Astor Piaz­zo­lla, repar­tint el pro­ta­go­nisme entre la música popu­lar i clàssica cubana, el jazz de lec­tura moderna i el tango con­tem­po­rani. Uns camps en què el saxo­fo­nista i cla­ri­ne­tista cubà va des­car­re­gar la sabro­sura de la seva bufera en un estat de forma radi­ant. La feina va que­dar sen­ten­ci­ada amb un Bach a la cubana que es va crus­pir les sona­tes i els noc­turns del fill adop­tiu de Vall­de­mosa.