opinió
Retorn a Sefarad
Miquel S. Jassans (Alforja, 1937) harmonitza un conjunt d'interessos i de pràctiques. Diplomat en arqueologia hispànica, llicenciat en belles arts i membre de la Societat d'Onomàstica. Activista de la llengua i la nova cançó als anys seixanta. Cofundador del grup de teatre Els Passerells, l'ateneu cultural d'Alforja i la revista Vent de Serè. Artista, pintor i professor d'art. Combina la pintura, l'arqueologia, la fotografia, l'onomàstica i la toponímia. En l'àmbit de la lletra impresa, ha publicat vuit o nou títols, alguns d'investigació i altres de creació. Amb un bagatge tan extens, el juny del 2010 ens va oferir Retorn a Sefarad, que, com podeu endevinar, és una història de cerca dels orígens d'un jueu sefardita. De nacionalitat búlgara, ha fet cap a París, passant per Alemanya, i per atzars de la història i la vida torna a la terra dels ancestres, al segle XV, al Baix Camp, en el triangle comprès entre Alforja, l'Aleixar i la Mussara. Al final de la novel·la el retorn es concreta en tres personatges: Iosif Avràmof, Marc Salvador i la Sofia. El primer és jueu, descendent dels exiliats del segle XV; el segon, hereu de jueus conversos, el seu exili és degut al fet de ser fill de republicà, i l'última, ex-xicota del Marc, també va haver de marxar amb la família a Veneçuela per fugir de la postguerra. Per tant, el temps narratiu és extens i estructurat en tres actualitats. La primera va de la puixança de les aljames jueves del Camp de Tarragona fins a la seva persecució i expulsió. Aquí l'autor juga amb la investigació històrica i fa servir noms reals de jueus extrets dels estudis de Gabriel Secall, de Valls, entre altres. La segona és la de la Guerra Civil, la postguerra, l'exili, la Segona Guerra Mundial i la persecució dels jueus pel nazisme. En aquest tempo es produeix la trobada entre els pares del Iosif i del Marc, d'Alforja, en un camp de concentració del sud de França. El jueu serva al pensament les paraules que havien passat de pares a fills sobre el paisatge on havien viscut els avantpassats: “Una vall de turqueses i maragdes amb unes muntanyes de sang coronades d'or i de marfil”. La tercera és la cerca i el descobriment d'aquella terra només conservada en l'imaginari d'Avràmof. Amb tot, hi ha un nus gordià que no desvetllaré –ja n'he donat massa pistes–. És la sukkà del rei David, la cerca de la qual mourà l'enjòlit de la novel·la i mantindrà l'interès del lector per arribar al final i llegir-ne el desenllaç.
Trobo que Jassans a Retorn a Sefarad fa una demostració de domini temàtic: és evident que el moll de l'os és el retrobament d'una pàtria llunyana per un jueu sefardita (Avràmoz) i, també, per Marc Salvador i la Sofia, però en un context més proper. Ara bé, el temps intern de la novel·la, tan extens, permet una gran varietat de subtemes: fa que tingui aspecte de novel·la històrica quan parla de les aljames d'Alforja i l'Aleixar i de la convivència entre cristians i jueus; que sembli una novel·la testimoni quan, en primera persona, Anton Salvador explica l'exili, l'estada als camps, l'efecte de la Segona Guerra Mundial i la persecució dels jueus; que tingui pinzellades de novel·la d'enjòlit quan se centra en la cerca de la sukkà del rei David; que es presenti com un relat d'idees quan, al final del llibre, Avràmof i Salvador estableixen debats ben vius sobre l'anacronisme de les tradicions del poble jueu, sobre les corrupcions esdevingudes en les religions monoteistes (jueva, cristiana i musulmana) que parteixen del concepte d'un Déu únic, però els seguidors s'han esbatussat llarg de la història. Així, una novel·la amb tants ingredients és segur que captarà l'interès del lector, amb el valor afegit que centra l'inici i el final de la trama en una part del nostre territori.