Entranyable verí

Kiko Veneno con­ti­nua sem­brant amics i bon­rot­llisme musi­cal pels esce­na­ris que tre­pitja. El seu verí és una dolça met­zina que sedu­eix per la seva poètica pròxima i quo­ti­di­ana, de vida domèstica i sono­ri­tats pro­pe­res. Entra­nya­ble verí. Difícil­ment aquest sevillà nas­cut a Sant Cli­ment Ses­ce­bes superarà mai el cim que va asso­lir amb l'impe­ca­ble Échate un can­te­cito (1992), la qua­dra­tura del cer­cle del feno­men Veneno amb què va irrom­pre a la dècada dels setanta. La nit del dijous la solem­ni­tat del Palau de la Música es va trans­ves­tir d'huma­ni­tat abso­luta amb un Kiko Veneno de blanc impol·lut pre­sen­tant els temes d'un nou tre­ball dis­cogràfic que arriba després de cinc anys sense publi­car, Dice la gente. Un disc en què la versió d'un tema de Leo­nard Cohen, Bird on the wire (Un pájaro en el cable), va viure la trans­lació al directe amb la par­ti­ci­pació de l'arxi­llaüt de Javier Mas, que ha estat la mà dreta del can­tau­tor cana­denc en la seva dar­rera gira. I on el seu home­natge a la rumba cata­lana amb el fil­tre de Bollywood –La rama de Bar­ce­lona– va que­dar subrat­llat amb un fi de festa d'emo­tiva inten­si­tat on va aparèixer el mes­tre Peret al ritme del clàssic Volando voy.

La vet­llada podria haver resul­tat memo­ra­ble, i aquest era el seu espe­rit, però van fallar les for­mes a causa d'una ampli­fi­cació exces­siva que va ofe­gar la recerca del caliu a favor de l'estridència. Un trac­ta­ment més acústic hau­ria estat més con­seqüent amb una pro­posta musi­cal en què Kiko Veneno sem­bla recu­pe­rar aque­lla ànima hippy i els pre­cep­tes folkies de la seva joven­tut cali­for­ni­ana.

Com a fidel mos­tra d'aquesta estètica ens va dei­xar la seva par­ti­cu­lar revisió de títols com ara Está muy bien eso del cariño.