Se'ns ha mort lo Teixidor

S'ha mort un músic. A ell li agra­dava dir-se músic: “Jo em vaig fer can­ta­dor per estar a prop de la ron­da­lla”. Estar a prop del Tei­xi­dor i de la seva ron­da­lla. El músic vol estar a prop dels músics i dels seus ins­tru­ments, apren­dre estant a prop del Tei­xi­dor, de la seva veu, de la seva tonada pròpia, dels seus ver­sos, de la seva impro­vi­sació. Parar l'ore­lla a la seva con­versa, a la seva gràcia, a la seva mur­ri­e­ria. Dol molt que es mori un músic, i encara més si és un artista no local, sinó ultra­lo­cal, que vol dir uni­ver­sal.

A la Boue­sia (Fes­ti­val d'Estiu de Del­te­bre) el vam por­tar tots els anys men­tre va estar bé de salut (2006-2008). Era el cap de car­tell de debò, dei­xava boca­ba­dats tots els artis­tes de fora que no el conei­xien; amb cinc boue­tes (poe­tes par­ti­ci­pants del fes­ti­val) va inau­gu­rar la Set­mana de Poe­sia de Bar­ce­lona de l'any 2006, al Museu Marès, i va sor­tir a tots els dia­ris i en por­tada del tele­notícies; aquest con­cert reci­tal va ser una mera­ve­lla i un èxit, sobre­tot per l'actu­ació del Tei­xi­dor, que va dei­xar la gent amb la boca oberta.

Des de l'any 2004, els boue­tes Car­les Hac Mor, Ester Xar­gay, Adolf Alcañiz i jo mateix li vam fer un segui­ment (gai­rebé una per­se­cució) amb vídeo de les actu­a­ci­ons, que va donar lloc a l'edició d'un DVD de dues hores de duració, un docu­ment musi­cal i biogràfic en què es remarca el valor musi­cal i poètic de l'art del Tei­xi­dor, que va ser pos­si­ble gràcies a la impli­cació de l'exal­calde Joan Maria Roig i al patro­cini d'Amposta, Capi­tal de la Cul­tura Cata­lana 2008.

Si és cert que la música és gest, el Tei­xi­dor era un músic de cap a peus. Un home fet a si mateix, i que per això canta i canta dret –el can­taor fla­menc sem­pre canta asse­gut– i ens des­perta el cor amb les cançons. La vari­e­tat dels seus ges­tos: el pri­mer, can­tar dret, aixe­cat, amb el cap alt; el gest de senyal que entra a can­tar; el gest únic de la seva tonada; el gest dedi­cant una jota, un vec­tor, una fletxa directa al cor d'aquell a qui la dedica; el gest del final d'una ronda; el gest de can­sa­ment de la veu i del físic dels últims anys, i el gest defi­ni­tiu: el gest d'impro­vi­sació, les veri­tats podien arri­bar a can­tar, la veri­tat d'un home can­tava. Aquest mira­cle ha estat a prop de nosal­tres durant molts anys (molt pocs real­ment) i hem xalat amb ell, però també l'hem des­a­pro­fi­tat per falta de sen­si­bi­li­tat. Què farem ara sense el Tei­xi­dor? Can­tar i can­tar i no parar mai. Adéu Tei­xi­dor, t'enyo­rem molt.