La tempesta

Clo­enda d'alta volada a la Nova Jazz Cava. Després de tres set­ma­nes d'intensa acti­vi­tat, el Fes­ti­val de Jazz de Ter­rassa tenia una dar­rera bala al car­re­ga­dor, i el tret va impac­tar en el cen­tre de la diana. La banda de metalls que el trom­pe­tista Dave Dou­glas ha acon­se­guit reu­nir per retre tri­but a la memòria del seu admi­rat Les­ter Bowie es va reve­lar com una for­mació impe­ca­ble en forma i con­cepte. Fidel a l'espe­rit de les ori­ginàries ban­des de car­rer, la Brass Ecs­tasy aporta una actu­a­lit­zació d'aque­lles for­mes tra­di­ci­o­nals amb les quals el jazz va esde­ve­nir motor i expressió de la cul­tura popu­lar. Una actu­a­lit­zació, val a dir-ho també, sofis­ti­cada i esti­lit­zada per ser assa­bo­rida al detall en for­mat de rigorós con­cert.

I d'això em van dei­xar bona mos­tra l'adap­tació del tema que ha esde­vin­gut himne del Fes­ti­val de New­port –Uni­ted Front– i una pri­mera peça sig­nada pel mateix Dou­glas que va ser pura invo­cació –Spi­rit moves–. En el recor­re­gut per un reper­tori com­bi­nat d'estàndards –Lush life– i de peces pròpies –My old sign, Orujo...– el subs­trat de la tra­dició i la plas­mació d'un free expo­nen­cial van con­viure amb natu­ra­li­tat. Sense arri­bar a la dis­bauxa cromàtica i vibrant de la Fan­tasy del gran Les­ter i més afins al seny que no pas a la rauxa, la Brass Ecs­tasy de Dou­glas té la capa­ci­tat de con­ver­tir el que podria ser una eixe­le­brada dis­bauxa de vents i esbu­fecs en una tem­pesta per­fecta.