Ja és primavera

No tan sols de jazz viu el Jam­bo­ree. El soter­rani de la plaça Reial és també recep­tiu a d'altres for­mes de vida sonora que no con­tem­plen la impro­vi­sació i els rit­mes sin­co­pats entre les seves pri­o­ri­tats. Els últims dimarts de cada mes el seu esce­nari està reser­vat a un duet molt espe­cial que es con­jura a par­tir de la cançó por­tu­guesa, el fado, la bossa nova i la copla. Ells són la voca­lista Núria Pifer­rer Névoa i el gui­tar­rista Vicenç Sol­sona. Fruit de la bona entesa que van esta­blir durant la gra­vació del disc-home­natge a la reina del fado Amália Rodri­gues, Estra­nya forma de vida, la can­tant i el músic s'han con­fa­bu­lat amb la volun­tat de treure el màxim pro­fit de la seva com­pli­ci­tat. L'esplèndida veu de Névoa, densa, intensa, dramàtica, adqui­reix sobre les cor­des de Sol­sona una pro­jecció lleu­gera i deli­cada, com si l'esga­rip de les històries que explica es con­vertís en una carícia. Suposa una reve­la­dora sor­presa veure com una intèrpret habi­tu­ada al regis­tre tràgic o si més no melangiós del fado, sua­vitza i enten­dreix les seves for­mes fins a uns nivells de seducció real­ment cap­ti­va­dors. Sol­sona, men­tres­tant, jogui­neja i remena el seu ins­tru­ment amb el gaudi al ros­tre d'aquell que fa allò que més li plau. La química que trans­met el duo, natu­ral i espontània, genera un caliu que il·lumina la sala com si entre les parets caver­no­ses del Jam­bo­ree també hagués arri­bat la pri­ma­vera. Ja ho saben, nevi o faci tem­pesta, els últims dimarts de mes no s'esti­guin de bai­xar les esca­les que por­ten fins a la cava si volen que els sor­pren­gui la pri­ma­vera.