Lluir i participar

Fer país té el seu què. Ens quei­xem de Madrid i els bar­ce­lo­nins pequem del mateix pecat. Estic par­lant de cen­tra­lisme. Diven­dres a la nit l'artista mexi­cana María Inés Ochoa gra­vava un disc en directe a l'audi­tori Josep Car­re­ras de Vila-seca dins la pro­gra­mació del Bar­na­Sants. Era el pri­mer cop que aquest fes­ti­val arri­bava a la loca­li­tat tar­ra­go­nina i sem­bla que no serà l'últim ja que la intenció per totes dues parts és man­te­nir la col·labo­ració. Aquesta és la intenció de Joa­quim Gar­ri­gosa, direc­tor artístic d'aquest impe­ca­ble audi­tori, dis­se­nyat per Pau Pérez, que està en actiu des del 2002.

Gar­ri­gosa es quei­xava de ser trans­pa­rents a ulls dels mit­jans de comu­ni­cació. Bar­ce­lona eclipsa tota mena d'infor­mació artística, excepte en comp­ta­des oca­si­ons. Aquesta és una gran veri­tat. Quan a Vila-seca han estre­nat obres impor­tants, no han tin­gut dret ni a cinc segons d'un tele­notícies, per con­tra del que passa a la capi­tal.

La pro­gra­mació d'un audi­tori com el Josep Car­re­ras se cen­tra pri­o­ritària­ment en la música clàssica. I això implica por­tar un ritme de tre­ball i jugar amb molta més ante­lació que quan es tracta de pro­gra­mar música popu­lar. Gar­ri­gosa m'expli­cava entre ave­lla­nes i cava que quan els de l'ICIC o qual­se­vol altra ofi­cina ins­ti­tu­ci­o­nal li ofe­rei­xen par­ti­ci­par en algun dels circuïts, ja és massa tard perquè té l'agenda tan­cada i el pres­su­post exhau­rit. Encara què això dels calés són figues d'un altre paner.

Per lluir cal par­ti­ci­par. I l'audi­tori de Vila-seca no superarà la bar­rera del silenci si no agafa un altre ritme amb més cin­tura. I com suc­ce­eix a Vila-seca, suc­ce­eix a altres audi­to­ris del ter­ri­tori català. Llocs amb una acústica fabu­losa, molt ben equi­pats i còmodes. En alguns casos, millors dels que podem pre­su­mir els de Bar­ce­lona.