La bona gent

La presa de Conor McP­her­son conté alguna cosa essen­cial que acaba per cap­tu­rar una gran huma­ni­tat. I per bé que hi ha l'empremta de la tra­dició oral irlan­desa i man­tin­gui un exem­plar aire loca­lista, està ama­rada de pro­xi­mi­tat. Hi sobra mora­li­tat i l'exces­siva bonesa, una mica ingènua, però no pas falsa; res més evi­dent que el dolor com­par­tit trans­for­mant la rude superfície humana pel seu calat noble, fent sor­gir una franca soli­da­ri­tat davant l'inson­da­ble dolor aliè. The Weir és una metàfora i el con­ti­nent que es revela gràcies al Library Pub, un pub encla­vat en un poblet rural i pro­vincià al nord-oest d'Irlanda on es reu­nei­xen tres sol­ters per xer­rar i beure a hores per­du­des. Tres este­re­o­tips que for­men el retrat físic i men­tal de l'Irlanda més can­do­rosa. Fins l'arri­bada de Vale­rie i la seva història ter­ri­ble.

El mun­tatge de caire hiper­re­a­lista, a temps real, té l'encert de l'espai esce­nogràfic, que pren fantàstica rellevància per la sen­sació d'inse­rir el públic dins un pub real, on es res­pira el llast pau­tat i gris de l'existència. Utzet ha recreat amb humor i fide­li­tat un tros­set de vida bona donant màxim pes als actors. Vale­rie, Bren­dan i Jim com­po­nen els per­so­nat­ges amb natu­ra­li­tat, però la impos­tació de Jack frega la cari­ca­tura, men­tre el fabulós Fin­bar vessa una veu tan rotunda i estentòria que sem­bla que formi una part del cos que arros­sega; i tan­ma­teix, el con­junt va sem­pre a més, fins acon­se­guir atra­par l'espec­ta­dor en aquesta abis­sal i col­pi­dora mos­tra de rea­li­tat.