Maneres de viure

Els títols, de vega­des, són metàfores de les pel·lícules que desig­nen. En el cas de La mujer con la nariz rota, no hi ha dubte: pro­ducció serbo-ale­ma­nya, rodada a Bel­grad, es tracta d'una història sobre un país tren­cat per una guerra que encara roman en el seu incons­ci­ent. I aquesta nar­ració múlti­ple, que aglu­tina diver­sos per­so­nat­ges al vol­tant d'un nadó per­dut, que vol cop­sar l'estat d'una ciu­tat i un país en un moment deter­mi­nat, és també un relat tra­ves­sat per una rup­tura, per per­so­nat­ges que no saben tro­bar el seu lloc en un món moral­ment devas­tat. Resul­ta­ria un bon exer­cici com­pa­rar-la amb una altra pel·lícula estre­nada aquesta set­mana, Happyt­hankyou­mo­re­ple­ase, ja que les dues es desen­vo­lu­pen al vol­tant de la infància des­val­guda com a símbol de la deso­ri­en­tació dels adults i també volen ser un retrat urbà poblat per diver­sos per­so­nat­ges que entre­cre­uen les vides en un espai alhora moral i sen­ti­men­tal.

És curiós, en aquest sen­tit, que de Happyt­hankyou­mo­re­ple­ase espe­rem pre­ci­sa­ment el que ens dóna, una comèdia indie amb tocs melancòlics i, en canvi, La mujer con la nariz rota sem­bla que ens hagi de pro­por­ci­o­nar un relat més sobri, més aus­ter, més propi de la imatge que tenim dels cine­mes de l'est. Este­re­o­tips men­tals de l'espec­ta­dor, al cap i a la fi. I un este­re­o­tip, en aquest cas, que Srdan Kol­je­vic trenca quan pro­posa una pel·lícula molt occi­den­ta­lit­zada, que recull l'estruc­tura de les vides encre­ua­des amb un to acces­si­ble i fins i tot dinàmic. Hem d'estig­ma­tit­zar-la per aquesta raó? O bé obser­var sim­ple­ment si fa la seva feina amb cor­recció? Que l'espec­ta­dor deci­deixi i hi pensi.