Palamós, calladament

Moltes de les anècdotes amb cobla que han donat algun tomb pel món han tingut com a escenari aquell Palamós recòndit d'abans del boom turístic que tan atraient es va fer per a la classe artística d'entreguerres. I això, sense Dalís universals que en cantessin les excel·lències ni polítics que organitzessin suquets socials o festivals musicals per a mitòmans sense gaire més interès que el de fer-se la foto al costat de l'artista de torn. Hom té la sensació que Palamós ha viscut allunyat d'allò tan eteri que en diuen glamur i ha preferit treballar amb més convenciment en favor d'allò tan íntimament lligat al desenvolupament de la persona, del sentiment col·lectiu.

La setmana que ve apareixerà un nou volum discogràfic, doble en aquest cas, i encarregat també als Montgrins. Més enllà del que representa una aparició d'un disc en cobla com qualsevol altre, en aquest cas s'hi poden detectar moltes coses. S'hi podrien esmentar la nova obra d'Antoni Ros Marbà, o el recordatori als desapareguts Dolors Viladrich i Martirià Font, o l'enregistrament de l'aportació de Josep Cassú al concert de l'Arbreda, o les oportunitats a nous valors com ara Cassanyes, Cordero o Chamorro... però sense treure mèrits a totes aquestes pensades, el més important és que aquesta edició discogràfica marca una manera de fer, un interès pel que es fa, una cura premeditada amb uns objectius que fugen ni que fos per uns metres dels estereotips i que busquen anar més enllà del producte comercial destinat al turista local o al públic sectorial per a qui ja està més que convençut. El producte no enganya: és sardana. Pura i simplement. Però és aquella mena de sardana dúctil, poligàmica, integradora, versàtil i amb l'ambició de convertir-se en una melodia per a tothom. Justament aquella melodia que, calladament, s'incorpora en la memòria i el record de qui l'escolta i se la fa seva. I que l'estima.