Màgia Arcanto

Qua­tre solis­tes pres­ti­gi­o­sos com són els vio­li­nis­tes Antje Weit­haas i Daniel Sepec, la viola Tabea Zim­mer­mann i el vio­lon­cel·lista Jean-Gui­hen Quey­ras (que fa poc va tocar el con­cert de Schu­mann amb l'OBC) van deci­dir l'any 2004 unir-se per for­mar un con­junt de cam­bra. A fe que han tre­ba­llat, ja que amb una afi­nació impe­ca­ble i una coor­di­nació quasi abso­luta (si sal­vem un ins­tant del dar­rer temps del quar­tet de Beet­ho­ven), es posen a l'alçada dels músics que, con­vençuts que només volien expres­sar-se com a quar­tet, fa anys i panys que toquen junts.

Van començat amb el dar­rer quar­tet de Bar­tok amb una gran inten­si­tat de so que els va fer accen­tuar el dar­rer temps, Mesto: Molto tran­qui­llo, amb una exqui­sida subli­mi­tat. Després van ofe­rir, i és d'agrair, una peça de György Kurtág (1924), Sis movi­ments musi­cals op.44, en què amb una gran vari­e­tat de tons, accents i colors ens van des­criure sis moments com­po­si­tius de l'hon­garès, un dels quals està dedi­cat a la memòria de György Sebök, molt pre­sent al final de la seva vida en la vida musi­cal i docent bar­ce­lo­nina. Uns intèrprets tan bons donen comu­ni­ca­bi­li­tat a les obres més insòlites i com­ple­xes. Van aca­bar amb una inter­pre­tació del pri­mer dels tres quar­tets de l'Op.59 de Beet­ho­ven, ano­me­nat Razu­movski per estar dedi­cats a l'ambai­xa­dor de Rússia a Viena. Els de l'Arcanto van pale­sar que l'obra de Beet­ho­ven, del tot tren­ca­dora, era tan con­tem­porània com les dues que hem citat i que havien tocat en la pri­mera part. Cor­pre­sos per un Ada­gio molto e mesto, vam reviure la volun­tat posi­tiva del com­po­si­tor que ofe­ria un Alle­gro final opti­mista sobre un tema rus sem­bla que sug­ge­rit pel mateix dedi­ca­tari. Si no els han sen­tit, quan tor­nin no se'ls per­din.