La contraportada
Esclaus pels pirates
El llibre ‘Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva', de Francesc Forn, detalla com el Maresme es protegia de la pirateria i com moltes persones acabaven venudes al mercat d'Alger
Viure a la costa del Maresme a l'edat mitjana era molt i molt dur. Els avantpassats d'aquestes terres patien la fam i la pesta, però també els atacs continus dels pirates. Tot i que la població es va espavilar a construir torres de defensa, moltes de les quals encara visibles al litoral maresmenc, no van servir de gaire. Segons explica l'historiador Francesc Forn en el seu llibre Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva, aquests atacs de pirates que sovintejaven al litoral eren tan sobtats que no servien de res les fortificacions, perquè la població no tenia ni temps de refugiar-se. Això va convertir aquest tram de costa que històricament formava la Marina de la Selva en un important punt d'assalt per aconseguir la “mercaderia humana” que es traslladava i venia com a esclaus al mercat d'Alger. Així ho ha pogut documentar l'historiador i arxiver d'Arenys de Munt després d'estudiar molta de la documentació que hi ha sobre pirateria a l'arxiu Fidel Fita d'Arenys de Mar. “Trobava moltes notícies d'atacs de pirates que vivien sobretot de reclamar els rescats dels que s'enduien com a esclaus”, explica. És per això que en aquesta època es crea la confraria de Sant Elm d'Arenys de Mar, amb l'objectiu de pagar els rescats gràcies a les quotes dels associats.
El treball que es presenta ara i que va ser accèssit del premi Iluro l'any 2009, que impulsa i edita Caixa Laietana, explica d'una manera entenedora com era la realitat d'aquesta Marina de la Selva del segle XVI, repartida entre les batllies de Palafolls, Montpalau i Arenys de Mar. Des dels seus castells els senyors s'encarregaven de recaptar impostos i fer perseguir els pagesos que no pagaven. Una comarca geogràficament ben marcada entre les rieres de Tordera i Caldes i delimitada per la serralada del Montnegre. Els mateixos límits que fins a darrera hora va reivindicar l'historiador i arxiver Josep Maria Pons i Guri, que Forn va recordar com a amic i mestre. “Les quatre coses que sé són gràcies a ell, i sobretot la manera de treballar”. Francesc Forn s'aproxima a com vivia aquella gent i per això explica amb detall com es defensaven de les incursions dels pirates. A més de les torres de guaita, també van fortificar esglésies i van organitzar els grups de sometents. Aquests s'asseguraven que tothom del poble estigués ben proveït amb armes. L'arsenal de què disposaven primer eren espases, dagues i ballestes, però a finals del segle XVI apareixen les armes de foc.
En la presentació del llibre l'autor va confessar que aquest segle XVI és molt desconegut. I el motiu va quedar aclarit, ja que, segons va explicar, la lletra dels documents en aquesta època és força inintel·ligible perquè és molt irregular, i això fa que sigui una feina de passar hores i moltes pàgines enrere i endavant.