Filmar l'angoixa

El cinema de Montxo Armendáriz sem­pre ha estat fet de retrats juve­nils més o menys pro­blemàtics, més o menys tur­men­tats. En aquest sen­tit, pot­ser No ten­gas miedo és la seva pel·lícula més explícita, i també la més volun­ta­ri­osa i amb què s'ha esforçat més després de Tasio, el seu debut al llarg­me­tratge. La història d'aquesta noia que pateix abu­sos sexu­als per part del seu pare a la infància i l'ado­lescència, i que mai no sem­bla sor­tir-se'n, podria haver estat el típic film denúncia entorn un tema social d'actu­a­li­tat, fins i tot de caire morbós i esca­tològic. Feliçment, Armendáriz deixa de banda tot això mit­jançant una posada en escena rigo­rosa i selec­tiva que apro­fita el punt de vista de la noia per des­ple­gar un relat frag­men­tari, amb el·lipsis intel·ligents i inqui­e­tants, i que vol ser un apro­pa­ment al tema més físic que intel·lec­tual.

És una llàstima que No ten­gas miedo cedeixi de vega­des a la temp­tació de les expli­ca­ci­ons ver­bals, d'algu­nes esce­nes redun­dants res­pecte al que ja se'ns ha sug­ge­rit i, sobre­tot, de les recre­a­ci­ons pseu­do­do­cu­men­tals d'unes ses­si­ons de teràpia que por­ten el relat cap al seu cos­tat cine­ma­togràfica­ment menys interes­sant i més dis­cur­siu. És com si Armendáriz no gosés anar fins al final de les seves pro­pos­tes i neces­sités pro­por­ci­o­nar al públic alguna cosa a la qual aga­far-se: una llàstima, insis­teixo, perquè el retrat de la pro­ta­go­nista és ajus­tat i de vega­des des­car­nat, d'una nuesa esfereïdora. En els seus millors moments, No ten­gas miedo no és una pel·lícula sobre els abu­sos sinó sobre una noia espan­tada i des­em­pa­rada per­se­guida per una càmera impla­ca­ble. I aquesta manera de fil­mar, de con­ce­bre el pla com una presó, fa del film una experiència per moments angoi­xant, plena d'inten­si­tat i veri­tat.