Tedi exquisit

Curiós reci­tal el d'Andreas Scholl, en el seu debut al Liceu, amb un començament i un final idèntics i radi­cal­ment dife­rents. La distància és la que hi ha entre la veu des­cen­trada amb què el con­tra­te­nor ale­many obria la sessió amb Music for a while, de Pur­cell, i la màgia des­til·lada a la mateixa obra com a segona pro­pina. Les dimen­si­ons del tea­tre juga­ven en con­tra de Scholl, un can­tant que gua­nya en la distància curta, de veu ben pro­jec­tada, sobre­tot l'agut, tot i que limi­tada en volum i color, més pre­dis­po­sat a la melan­gia aca­ro­na­dora, al plany a mitja veu, a la ten­dresa con­tin­guda que no pas a l'esquinçament tràgic o a l'ímpetu dramàtic.

El pro­grama, cons­truït en clau britànica al cent per cent, ten­dia igual­ment a la mono­to­nia expres­siva, i la dis­creta par­ti­ci­pació, ja fos al clave o al piano, de Tamar Hal­pe­rin no aju­dava gaire a sor­tir de certa fre­dor, d'un tedi ama­rat d'exqui­si­desa musi­cal, però tedi al cap­da­vall. Cert és que Scholl es va dei­xar anar i va acon­se­guir que part del públic l'acom­panyés a Man is of the woman made, de Pur­cell, però com a enter­tai­ner el seu futur seria incert.

Això sí, quan els astres esta­ven ali­ne­ats, Scholl cre­ava un clima espe­cial, una unció com­par­tida entre escena i sala, i lla­vors es produïa el mira­cle. Va ser, per exem­ple, a Have you seen but a white lily grow?, de Robert John­son, a l'ària de Rode­linda, a l'entra­nya­ble The water is wide, o a la pri­mera pro­pina, una ària de Saul.