Amb llibertat

Tras­bal­sat per la sort del nos­tre país en el seu exili de Cam­bridge, Robert Ger­hard es pre­gun­tava si tal com ana­ven les coses la paraula lli­ber­tat no esde­vin­dria un ana­cro­nisme. La lli­ber­tat asso­lida en les obres de pura cre­a­ti­vi­tat, en canvi, li escla­tava: l'impacte cau­sat dijous pel seu Quar­tet per a corda núm. 1 va ser extra­or­di­nari: una obra de fa més de cin­quanta anys ens apa­rei­xia amb una con­tem­po­raneïtat, un rigor i una expres­si­vi­tat indes­crip­ti­bles. La per­fecció suma dels músics del Quar­tet Arditti ho va faci­li­tar. És una obra amb tensió cons­tant, sor­pre­ses ina­ca­ba­bles, un fil con­duc­tor impe­ca­ble, plena d'un sen­ti­ment dol­gut i amb una elegància superba. El mateix podríem dir del Quar­tet núm. 2, for­mat per set cèl·lules enllaçades. L'Arditti n'ha fet aquests dies l'enre­gis­tra­ment, que, pel que hem sen­tit, és pro­ba­ble que superi el que hi ha al mer­cat.

La sessió va ser molt com­pleta perquè l'estrena a Bar­ce­lona del Quar­tet per a corda núm. 3 Raging in the Dark, de Benet Casa­blan­cas, era un altre esde­ve­ni­ment. L'Arditti va subrat­llar les ten­si­ons inter­nes de la música enfron­tada, sem­blava, al dur con­text urbà dels nos­tres dies, i em va sem­blar extra­or­di­nari el segon movi­ment, Lento assai, una visió dis­tan­ci­ada dels sons del món, i va que­dar clara la valen­tia d'inte­grar-la en un pro­grama amb dues obres de Ger­hard i la per­fecció del més dis­cur­siu Quar­tet per a corda, op. 3, d'Alban Berg.