A la vora del mar

Hi ha un cinema que no es pre­o­cupa del cinema, que pre­fe­reix fer veure que es pre­o­cupa de la vida. Però tots sabem que el cinema no es pot pre­o­cu­par de la vida si no es pre­o­cupa de si mateix, de la manera com reflec­teix la vida. Pequeñas men­ti­ras sin impor­tan­cia és d'aques­tes pel·lícules que es podria defi­nir com “real com la vida mateixa”. Un grup d'amics en una casa vora el mar, les seves rela­ci­ons, el pas dels anys que ha mar­cat a foc aquesta amis­tat, per bé i per mal… No sé com s'ho fa el direc­tor Gui­llaume Canet, però, per acon­se­guir que totes aques­tes coses, en prin­cipi tan reco­nei­xi­bles per tots nosal­tres, es tor­nin fal­ses i impos­ta­des. No sé com s'ho fa perquè siguin molt poques les esce­nes de la seva pel·lícula on tro­bem una mica de veri­tat, una mica d'emoció. O millor dit, sí ho sé: ofe­reix una imatge dels temes que és la que espera el seu públic, i per tant, per no ser fidel a ell mateix, cau en l'este­re­o­tip i el clixé.

La pel·lícula comença bé: un pla-seqüència segueix un home sor­tint d'un local de mati­nada fins que passa una cosa ines­pe­rada. Després, però, tot serà molt més pre­vi­si­ble, inclo­ses les con­fes­si­ons noc­tur­nes ins­pi­ra­des per l'aire del mar i els jocs de pare­lles resul­tant. Bar­re­jant aquesta reflexió que vol ser gene­ra­ci­o­nal i bro­mes més dig­nes del pit­jor vode­vil francès, Canet ens lliura una feina neta, massa neta, i llarga, massa llarga, que cul­mina en un mar de llàgri­mes, en un cop melo­dramàtic que és més aviat un truc, una trampa. I lla­vors jo ja em nego a emo­ci­o­nar-me, perquè m'estan mani­pu­lant, perquè Canet m'ha por­tat fins aquí no per ense­nyar-me com n'és de dura la vida sinó per demos­trar-me les seves habi­li­tats com a direc­tor. Millor hagués fet dei­xant-se por­tar pels seus per­so­nat­ges.