La construcció de la memòria
La lectura de la biografia autoritzada de Jorge Semprún, publicada per Tusquets fa pocs mesos, desil·lusiona els que, per ofici o per obsessió, ens entestem a saber què hi ha de real en una ficció i què hi ha de ficció en una realitat, en una vida. En Semprún vida i literatura es barregen de tal manera que totes les seves novel·les semblen massa autobiogràfiques i totes les seves autobiografies semblen massa novel·lades. El que realment importa, però, és que d'aquesta amalgama de realitat i ficció surt una de les cròniques més lúcides del que ha estat el segle XX a Europa. La crònica és possible perquè ell hi era, a l'Europa del segle XX, amb una participació activa, o hiperactiva, en alguns dels seus episodis més significatius.
Exiliat en l'adolescència, Semprún va participar en la Resistència francesa; va ser interrogat i torturat per la Gestapo; va sobreviure al camp de concentració de Buchenwald; va militar en el Partit Comunista Espanyol fins a esdevenir-ne el màxim representant a l'interior durant bona part dels anys 50, i es va enfrontar a la Passionària i Carrillo en un Congrés que va acabar amb la seva expulsió per defensar unes tesis que poc temps després serien assumides plenament pels mateixos camarades que l'havien defenestrat.
Efímer ministre de Cultura en un dels governs González –molt més comprensiu, envers les qüestions catalanes, per exemple, que Jordi Solé Tura– la seva producció novel·lística, començada quan encara era membre del PCE, resulta imprescindible per conèixer l'evolució ideològica i moral de l'Europa sorgida de la Segona Guerra Mundial. Semprún ha estat un personatge idoni per escriure aquesta crònica no només, com ja he dit, perquè hi era sinó perquè la seva impecable formació filosòfica, afortunadament elitista, li ha permès escriure a partir d'una distància poc habitual en els que han viscut de manera activa les grans convulsions de la història. Aquest és, per exemple, el mèrit d'El largo viaje, una de les seves primeres novel·les. Per desgràcia, els testimonis literaris sobre els camps d'extermini són abundants. I els noms d'Amat-Piniella i de Primo Levi constitueixen una referència obligada. Però en la reflexió de Semprún, per sobre de l'emoció hi ha reflexió i distància. Potser perquè, com ell reconeix, és molt diferent anar a parar a un camp d'extermini pel simple fet de ser republicà o jueu que anar-hi a conseqüència d'un acte de guerra –la guerra contra l'exèrcit alemany– per més legítim que sigui.
Aquesta capacitat de reflexió el porta, per exemple, a un diàleg impossible amb la propietària d'una casa tocant a Buchenwald, que ell entra a visitar el primer dia que surt del camp. Puja al primer pis i s'adona d'allò que ja temia: la xemeneia del crematori és perfectament visible. “Veien vostès les flames del crematori?”, pregunta, fredament, a la propietària. Aquesta, de cop i volta, es veu atrapada i contesta a la defensiva: “Els meus dos fills han mort a la guerra”. Semprún respon simplement: “Així ho espero, que hagin mort”.
Durant els segles XIX i XX la construcció de la memòria col·lectiva es feia, sobretot, a través de la literatura. Josep Pla prou que ho sabia i per això es lamenta tant quan les primeres guies Baedeker li trenquen el monopoli de construcció de la realitat. Perquè s'entengui: la immensa majoria dels seus lectors sabien de Bruges o de Moscou allò que ell explicava en les seves cròniques i en els seus llibres. Ara, la televisió és com una immensa i incontrolable Baedeker que ens asfixia diàriament, però durant bona part del segle XX la memòria col·lectiva, i per tant la realitat, s'ha construït encara a través de la literatura. Els historiadors podran tenir la pruïja d'establir científicament en què ha consistit aquest segle XX. Però la importància de Jorge Semprún rau en el fet que ell n'ha escrit una de les cròniques més decisives i més influents. De ben pocs escriptors es pot dir el mateix.
