El collisme i en Gelabert

Darrerament hi ha qui es refereix al que fan les colles sardanistes com a sardanisme esportiu. Participar en un campionat comporta una disciplina, i potser per això de les sessions de presa de conjunt algunes colles en diuen entrenament. D'altres en diuen assaig. El detall no és nimi: les colles que s'entrenen decanten la balança de les prioritats cap a l'exercici físic i cerquen la rigidesa del conjunt; les que assagen opten per la voluntat artística i prioritzen la interrelació entre la dansa i la música. Des d'un punt de vista escènic, la diferència és evident: els uns mostren la robustesa del seu ingent treball de bloc, els altres permeten a l'espectador veure la música a través dels seus moviments.

La millor opció és l'equilibri entre les dues facetes, però si les colles opten per fer sardanisme esportiu és que deixen en un segon terme l'expressió artística, cosa que és una llàstima. Precisament per això resultava interessant observar el treball de Cesc Gelabert amb ells. La muntanya al teu voltant ha estat preciosista pel que fa a les relectures elegants sobre la sardana que han ofert tant ell com el seu cos de dansa, però des del punt de vista del treball amb els dansaires de colla el resultat ha estat decebedor. No hi va haver interrelació amb el cos de dansa, sinó juxtaposició. I a més, injusta. Els dansaires de colla només van poder mostrar una part del que ja sabien fer abans, però malament per un ritme frenètic que no donava joc a les seves opcions. Pel que fa a ells, es va prioritzar la faceta esportiva sobre l'expressiva, una cosa que ja passa en els concursos de colles cada cap de setmana però que es feia estrany de veure sobre un escenari.

Des d'aquest punt de vista, l'espectacle només ha servit per reforçar uns clixés que caldria revisar. I això també és una llàstima.