Una qüestió de fidelitat

Entre les músiques que gene­ren una ads­cripció des del bres­sol fins a l'eter­ni­tat, el blues té reser­vat un espai de pre­ferència. Tant pels que la prac­ti­quen com pels seus segui­dors, la quota de fide­li­tat vers aquest gènere d'arrel acos­tuma a situar-se a nivell de màxims. Una nova mos­tra la va ofe­rir un vene­ra­ble John Mayall satis­fent les expec­ta­ti­ves de la parròquia blu­e­sera en el seu con­cert a la sala Apolo. No li va cal­dre pre­sen­tar nou disc –el dar­rer, Tough, es va publi­car el 2009– ni acom­pa­nyar-se d'una nova banda per acon­se­guir una bona entrada i garan­tir-se la res­posta entu­si­asta d'un audi­tori que no havia pagat l'entrada per veure només un músic, sinó per com­par­tir una estona de pri­vi­legi amb una lle­genda. Els seus 78 anys, dar­rere les seves ulle­res de vista can­sada, s'esvaïen tant bon punt ens feia partícips d'una emoció gai­rebé infan­til a l'hora d'esco­llir l'harmònica ade­quada de l'ampli mos­trari que sem­pre l'acom­pa­nya. I enco­ma­nava la seva ener­gia a l'hora d'enfi­lar el moving on com a crit de guerra i incre­par els músics de la seva banda perquè evo­ques­sin les cre­den­ci­als rocke­res i bords del blues britànic dels millors temps. Tot i que no se li pot exi­gir el grau d'inten­si­tat que van con­ce­dir-li unes cre­den­ci­als pròpies amb dis­cos com Bare Wires (1968) o Tur­ning Point (1969), l'opor­tu­ni­tat de veure'l en un espai com l'Apolo va apro­par-nos una mica més el seu espe­rit ori­gi­nal. Sobre­tot en relació amb la seva dar­rera visita d'ara fa dos anys, emmar­cada en un recinte d'exces­siva for­ma­li­tat com és el Palau de la Música. La fide­li­tat a un espai que per­me­tia la catarsi entre públic i esce­nari va deter­mi­nar que la vet­llada fos emo­ci­o­nal­ment intensa, a més d'entra­nya­ble.