L'últim octubre

Fa unes tres set­ma­nes vaig visi­tar en Miquel Pai­rolí al Tru­eta. Estava molt prim, la malal­tia era impla­ca­ble, però em va rebre asse­gut, la mirada serena i el gest cor­dial i repo­sat de sem­pre. Havia de fer-li entrega del Serra d'Or, el premi que havia rebut pel seu últim die­tari i que ja no va poder anar a reco­llir per­so­nal­ment. Uns mesos abans l'havia cone­gut per pri­mer cop. Per mi, en Miquel era l'Escaire i el Punt, un arti­cu­lista de referència, ínte­gre, granític en la defensa d'uns prin­ci­pis, d'una prosa modèlica i sense una esquerda, resis­tent com de fang de càntir, infal·lible, un cirurgià de la paraula escrita. L'amic Xevi Pla­nas l'havia con­vençut de llançar-se a l'aven­tura d'edi­tar el seu dar­rer die­tari, amb què volia repre­sen­tar el pas del temps. “L'he titu­lat Octu­bre”, em va dir, quan ens aco­miadàvem. A l'habi­tació de l'hos­pi­tal no vaig estar-hi massa temps. En Miquel va obrir la capsa on es guar­dava la petita serra d'or. Se la va mirar, va ence­tar un som­riure, i, dis­cre­ta­ment, la va guar­dar a la tau­leta del cos­tat del llit. Vaig mur­mu­rar: “Que­darà bé al men­ja­dor de Quart”. Va tor­nar-me a mirar i, amb uns ulls diver­tits, irònics, em va con­tes­tar: “La posaré a prop del rellotge”.

Al ves­pre, a casa, vaig sen­tir un impuls irre­fre­na­ble de relle­gir l'Octu­bre. El pit roig, La Cre­ació de Haydn, la sega, el talent i l'èxit, la rosa dels vents, inqui­e­tud, bui­dor, Josep Pla, les eines del mas, el Lig­hea de Lam­pe­dusa, Gui­llem Simó, una ala de papa­llona, l'arpe­lla, i el gran text final, lli­ber­tat de morir. Totes aque­lles imat­ges cre­a­des per en Miquel per a nosal­tres se'm feien més for­tes que mai, sor­gi­des de la terra, la terra que no passa mai, que no cau mai, que hi és sem­pre. I vaig recor­dar també la pre­sen­tació que vam fer junts a la Lli­bre­ria 22, l'últim octu­bre d'en Miquel, quan vaig citar una de les seves fra­ses que més m'agra­den: “La lite­ra­tura és una de les for­mes de la feli­ci­tat”. La tarda s'esco­lava, paci­ent, ama­rada amb la llum fari­nosa que sor­gia d'un cel d'escata.