Chicago XXXIII o més

És una estra­nya sen­sació veure sobre l'esce­nari una banda que té tants anys com tu: 44, exac­ta­ment, de la collita del 67, l'estiu de l'amor i tot ple­gat. A més, Chi­cago és un d'aquells grups que han tin­gut més vides que un gat i el seu con­cert de diven­dres al Fes­ti­val Jar­dins de Cap Roig, que inau­gu­rava tem­po­rada –amb l'únic canvi apre­ci­a­ble que l'estel mironià de La Caixa ha subs­tituït el peix bíblic de Caixa Girona en els uni­for­mes de les hos­tes­ses–, va reflec­tir per­fec­ta­ment aquesta capa­ci­tat de super­vivència i rein­venció en dues hores de reper­tori ben equi­li­brat. Ho van dir ells matei­xos més o menys a l'equa­dor del con­cert: amb els seus pri­mers nou dis­cos, entre el 1969 i el 1975 i amb els títols lluint el nom de la banda i el número cor­res­po­nent, Chi­cago II, III, IV... –un tret tan carac­terístic del grup com el seu logo­tip, que con­ti­nua pre­si­dint l'esce­nari–, la que va néixer com a Chi­cago Tran­sit Aut­ho­rity i després es va que­dar només en Chi­cago va ser una banda con­tun­dent de jazz-rock con­nec­tada amb el soul, el funk i els rit­mes lla­tins que tri­om­fa­ven a l'època. En aque­lla pri­mera etapa, Chi­cago va acon­se­guir un pres­tigi nota­ble sobre­tot entre el públic pro­gre, i la veri­tat és que no es podien quei­xar pel que fa a ven­des i reper­cussió, però el 1976 va arri­bar Chi­cago X i una balada de tall clàssic titu­lada If you leave me now, i tot va can­viar: el seu públic es va ampliar i diver­si­fi­car i el grup es va con­ver­tir en una presència habi­tual en la freqüència modu­lada menys ago­sa­rada. If you leave me now va ser un dels moments més espe­rats i aplau­dits d'una nit en què no van fal­tar èxits dels anys vui­tanta com ara Hard to say I'm sorry –lli­gada, com és pre­cep­tiu, amb l'èpica Get away–, Hard habit to break i You're the ins­pi­ra­tion. Però l'impor­tant és que el grup no va obli­dar la con­tundència dels seus pri­mers pas­sos a mig camí entre el jazz i el rock recu­pe­rant fins i tot temes del seu debut del 69 com ara Begin­nings i I'm a man, de Spen­cer Davis Group. No són gens moderns ni ho pre­te­nen, els encanta fer solos vir­tu­o­sos i són més tòpica­ment ame­ri­cans que la Coca-Cola, però encara sonen de mera­ve­lla, amb una gran secció de vents que con­ti­nua en plena forma. Ja van pel Chi­cago XXXII i no sem­bla que tin­guin ganes de ple­gar.