‘Country' crepuscular

Músic genuí, Tomeu Penya va repas­sar diven­dres a la nit, amb la plaça del Fort de Vila­ber­tran plena a ves­sar, els seus grans èxits, que no són pocs després de 30 anys al peu del canó. Ho va fer en for­mat acústic, sense retocs ni arti­fi­cis, sol dalt l'esce­nari i, per tant, és clar, sense la banda que l'acom­pa­nya. I així, nu a l'escena, recol­zat en un tam­bo­ret i amb la seva inse­pa­ra­ble gui­tarra, el can­tau­tor mallorquí es va mos­trar més des­pu­llat que mai, però també més sobri, en tots els sen­tits. Se'l va veure enve­llit, una evidència de la qual ni ell se'n va ama­gar quan va excla­mar enmig del reci­tal “l'edat no per­dona!”.

I tant. Tots els assis­tents, però sobre­tot aquells qui havíem tin­gut l'opor­tu­ni­tat de veure'l no fa tants anys en plena vita­li­tat, vam ser cons­ci­ents de l'ine­xo­ra­ble pas del temps. Amb 62 anys –ben apro­fi­tats–, el Tomeu Penya de l'altre dia sem­blava tal­ment un vell cow­boy, com aquells per­so­nat­ges entra­nya­bles a qui Clint Eastwood sap retra­tar tan bé, tan actius però ja immer­sos en el cre­pus­cle de la vida. I és que l'home, que ja va haver de can­viar la data del con­cert per una farin­gi­tis aguda, no va parar de quei­xar-se repe­ti­da­ment que si un all o una ceba (bé, que si tenia “mal de ronyons” o que “sort de la pas­ti­lleta”...). O el més simp­tomàtic: només va beure aigua. Bé, i un glo­pet del vi esco­llit per mari­dar el con­cert (Oriol, de Vinyes dels Aspres).

Tan­ma­teix, el veterà músic va demos­trar que mal­grat el càstig més físic que no pas men­tal con­ti­nua sent en essència un can­tant fins a la medul·la. Va repas­sar els temes reco­llits al disc antològic 30 anys després tot demos­trant que encara li queda corda per a estona i, sobre­tot, sim­pa­tia i molt d'humor. Pecu­li­a­ri­tats que el fan un músic únic, que con­ti­nua sent el cap­da­van­ter del country home made, és a dir, fet a casa.

Al con­cert, que va arren­car amb Pol­vets màgics, no hi van fal­tar hits com Plou i El dimoni dins jo; cançons en anglès –d'aque­lles que va apren­dre “per lli­gar”, va con­fes­sar–; inter­pre­ta­ci­ons esplèndi­des de Maria, Cabrera o Els cors ferits i el comiat per­fecte amb dos clàssics com 30 anys després i Mallor­quins i cata­lans.